La façana de la neutralitat suïssa és resplendent, però si ens hi apropem prou a prop començarem a veure les esquerdes i els trossos que s’han anat desprenent, fruit de la revisió històrica. “Vosaltres els suïssos no sou diferents”, li etziba un noi jueu d’un grup que acaba refugiat en unes instal·lacions del país on les condicions (i les mirades) són més pròpies d’uns presoners que d’uns convidats, tot just acabada la guerra. I aquest sentiment d’expurgar les culpes del passat recorre tota l’acció de ‘Laberinto de paz’, una corproducció europea ambiciosa que ha estrenat aquest abril Filmin.

La història arrenca amb una boda: la de Klara, la filla d’un industrial tèxtil, i Johann, un noi de classe més modesta. Aparentment, el noi ha fet sort i acaba d’entrar a l’ascensor social. Però resulta que la fàbrica té els peus de fang i és massa depenent d’una concessió de l’estat que ja no es renovarà. Però Johann té ambició, creu que la fibra sintètica és el futur i una malaltia del patriarca l’empenyerà a fer un pas endavant: vol assumir la gestió de la companyia. Les burgesíssimes germanes del patró, és clar, no ho veuen gens clar. El classisme impregna cada racó de la fàbrica. I Johann haurà d’acabar apropant-se a criminals de guerra sense escrúpols. Mentrestant, la Klara cuida els joves supervivents de l’holocaust que la Creu Roja acaba de portar i la seva trobada amb un dels interns, amb qui traçarà una relació d’intensitat creixent, li farà qüestionar-se tot el que havia rebut en una educació marcada per la bombolla de classe.

El tercer en discòrdia és Egon. Acaba de tornar del servei militar i ha ingressat a l’oficina del Fiscal General. Només arribar, es topa amb una bufetada de realitat. Han detingut un nazi desertor, a qui havia delatat el granger que li havia donat feina. Quan és a la cel·la amb ell, l’exsoldat li diu que sap que el sistema fa els ulls grossos als nazis que arriben amb diners. El jove rebutja la idea que el seu país s’estigui finançant d’aquesta manera. Estirant del fil, descobrirà un fet terrible: el granger delator l’havia lliurat a la policia per poder-se quedar els diners que atresorava a la seva magra habitació.

‘Laberinto de paz’. Filmin.

La sèrie està narrada amb una paleta de colors lluminosa (que no llampant) la qual cosa marca més el contrast amb la corrupció moral que belluga de fons en la majoria de les escenes. L’ambientació està molt ben aconseguida i es nota que la factura és alta: des del vestuari, a les mansions i al mobiliari, tot traspua diners. Però són diners tacats de sang, com molt bé aprèn l’espectador ja al primer episodi. L’aliança amb l’Alemanya de Hitler, les traves a l’hora d’acollir jueus, el blanquejament dels diners nazis, l’ocultació dels criminals de guerra… tots aquests temes van apareixent en una sèrie de sis capítols d’una hora que encaixa a la perfecció amb el clixé de sèrie a foc lent: el que comença gairebé com a costumisme de recreació històrica es va entortolligant i deriva cap a un thriller que esclata definitivament en l’últim episodi.

Al darrere de ‘Laberinto de paz’ hi ha Petra Biondina Volpe, que va sorprendre amb ‘El orden divino’, de l’any 2017. La pel·lícula es va alçar amb el premi del públic del festival de Tribeca i va ser la representant suïssa en la cursa dels Oscars. En aquella ocasió, narrava una altra veritat incòmoda del seu país: va ser dels últims al món en aprovar el sufragi universal. I, de nou, ho feia amb un fresc de l’època, només que ambientant l’obra en els anys setanta. En aquesta proposta televisiva, la voluntat de ser incòmoda amb els de casa és la mateixa. La proverbial neutralitat suïssa acaba retratada no com a un acte heroic per haver rebutjat el nazisme, sinó com una fórmula de compromís davant la pressió internacional.

“Per a Suïssa, la guerra comença ara”, comenta un personatge, al final del primer capítol, tot constatant que el país ha quedat aïllat políticament i que ha perdut el seu principal soci comercial. ‘Laberinto de paz’ és l’intent d’aixecar crònica d’aquesta guerra invisible.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.