Vàrem començar a sentir parlar de ‘Nomadland’ durant el Festival de Venècia on va conquistar el Lleó d’Or. Sens dubte, és la pel·lícula de l’any, no perquè no hi hagi d’altres, que n’hi ha i molt bones, sinó perquè aquesta és d’una altra lliga per no dir d’un altre món. És senzillament estratosfèrica, està per damunt de tota la resta. Va obtenir el premi del públic a Toronto, Chloé Zhao ha fet història als Globus d’Or amb el premi a la millor direcció, han continuat guanyant premis a Amèrica i s’han emportat els Bafta, a les portes ja dels Oscar.
Què té aquesta pel·lícula que la fa tan especial? L’autenticitat d’una directora que sap donar el toc humanista al cinema com ja va demostrar amb ‘The Rider’ i una actriu fora del comú que s’ha llançat al buit i que aspira al seu tercer Oscar, després dels de ‘Fargo’ i ‘Tres anuncis als afores’, una guanyadora genuïna. Pel que sembla va ser ella precisament la que va localitzar el llibre de la periodista nord-americana Jessica Bruder en què s’hi basa i qui va anar a buscar la directora que va veure com a millor opció per tractar amb delicadesa aquest material sensible. És una pel·lícula que parla de persones que han quedat despenjades i ens submergeix en aquest món de gent que s’han passat la vida treballant com a bèsties i que a l’etapa final, quan haurien de poder asseure’s al balancí del porxo de casa seva a llegir o contemplar la posta de sol, s’han vist plantats al carrer, ho han perdut tot i no els ha quedat altra sortida que sortir a la carretera com els antics colons que vèiem a les pel·lícules d’indis però en autocaravana.
McDormand es lliura en cos i ànima i aconsegueix portar-nos amb ella, amb Fern, aquesta vídua que ha de reconstruir-se. Que bé que la secunda David Strathairn, aquest actor meravellós al qual George Clooney va fer brillar a ‘Bona nit i bona sort’, aquest company ideal que se li revela en el camí. I en aquest camí, precisament, de curació, aquesta dona perplexa que va fent tot tipus de feines va trobant-se persones, rodamons, amants de la llibertat, que li aporten experiències i l’ajuden a deixar anar el mal que porta dins agotzonat. Històries narrades a l’escalfor del foc i reflexionades quan es deixa acariciar pel vent a la cara.
És una pel·lícula molt espiritual però a l’abast de qualsevol espectador obert i sensible que encadena moments i trasllada un missatge: “si la societat es desfà de nosaltres, cuidem-nos entre nosaltres”. Un missatge preciós d’aquests nòmades que poden imaginar un veler enmig del desert. Amb banda sonora de piano, ‘Nomadland’ ens convida a connectar amb la natura i a ser més despresos veient com actuen pensant en el col·lectiu aquests individus per als qui no existeix l’adeu perquè el seu sant i senya és “ens veurem en el camí”. És un film que, com resa la lletra d’una cançó dels Smith, ens farà qüestionar si ‘llar’ és una paraula o alguna cosa que portes amb tu. “En envellir guanyes personalitat” és una cosa que s’escolta i s’agraeix en aquesta pel·lícula que està plena d’ensenyament i anima a eliminar allò superflu i a no perdre el temps en ximpleries deixant que la vida ens passi de llarg. Déu-n’hi-do com ens sacseja en veure com una vida s’encabeix a unes diapositives. Val la pena dedicar-se al cinema per poder parlar de pel·lícules d’aquesta profunditat de la qual costa desconnectar perquè cala molt dins.
‘Nomadland’ posa el llistó molt alt. Com ens costarà trobar una altra pel·lícula com aquesta! I recomano un segon visionat per anar al detall i gaudir el viatge.
