Ningú no va dir que havia de ser fàcil. Canviar de ciutat, establir-te en un nou lloc -Arkansas, anys 80-, en una casa que no és una casa, amb l’oposició de la teva família i lluny d’un hospital, amb el teu fill malalt del cor. Però calia intentar-ho. L’altra opció ja la coneixes bé: sexar pollastres tota la teva vida, sense la possibilitat de progressar, ni molt menys de ser el teu propi cap. Vols aquest futur per a tu? …per sempre? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista de ‘Minari: Historia de mi familia’, encarnat per l’actor Steven Yeun. I la seva resposta és: rotundament no. Cal canviar de vida. Agafar dona i fills i anar-se’n a viure enmig del no-res. Envoltat de verd i amb un somni dins l’ànima: crear un hort. Un hort prou gran com per produir a gran escala i poder viure d’ell. Fer honor a la dita: sembrar, i collir.

Quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta al llarg de la nostra vida? No m’agrada viure aquí, no m’agrada la meva feina, m’agradaria fer una altra cosa, el meu veritable somni és… Sentir-se identificat amb el protagonista d’aquesta pel·lícula -nominada a sis Oscar, entre ells, millor pel·lícula, millor director i millor actor- és fàcil. Sovint ens qüestionem si la vida que portem és la vida que de veritat ens agradaria portar. La diferència és que ell fa un cop al damunt de la taula, mentre una gran part de la població tendeix a ajupir el cap i seguir allò establert. Per por, per mandra, per conformisme. Per mil i una excuses. Perseguir el somni americà està a l’abast de tots els que volen sortir-se del camí, però pocs s’atreveixen a fer el pas.

‘Minari’.

‘Minari’, dirigida per Lee Isaac Chung, és un salt d’obstacles constant. Un repte personal. Fracassar i aixecar-se, enfrontar-te a la teva família i posar a la balança somnis i realitats, i fins a on estàs disposat a arribar o què estàs disposat a perdre per aconseguir-ho. Perseguir el meu somni o seguir al costat de la meva família? La pel·lícula, com la vida, és una suma de decisions. També és feina en equip, cooperació, deixar-se ajudar, escoltar. L’ésser humà és social. No vam néixer per viure en solitud, sinó per aprendre dels altres, ajudar-nos, lluitar i enriquir-nos junts. ‘Minari’ és tot això. I és una oda al que significa tenir una família. A les dificultats que travessen pares i fills quan les coses es posen lletges. I a la felicitat compartida quan les coses surten bé.

Tot i tenir tints de drama, la producció busca el somriure de l’espectador. Ho fa a través de l’àvia, que arriba directament de Corea del Sud per ajudar la família en la vida que ara comencen. Ella simbolitza la llibertat, el deixar-se anar. No és, com diu el fill petit de la família, “una àvia normal”. No fa galetes, diu paraulotes quan juga a cartes, veu lluita lliure a la televisió i la religió li importa un rave. Existeix una preciosa conversa entre ella i la criatura, que té un buf al cor, on ella li diu que no entén perquè ha de resar cada nit per poder anar al cel; que qui dimonis li ha ficat això al cap. És la crítica de la pel·lícula a la fe, totalment contraposada al personatge que ajuda al protagonista a l’hort, i al qual veiem arrossegant una creu sota la llum del sol per devoció a Jesús.

‘Minari’.

Si bé ‘Minari’ és una història ben narrada, una família amb la qual empatitzem i a la qual volem que tot els vagi bé, està potser -per a qui escriu aquestes línies- sobrevalorada en les seves sis nominacions als Oscar. Sabent que les comparacions són odioses, no és la sorprenent sud-coreana ‘Paràsits‘, de Bong Joon-ho. La guanyadora de l’Oscar de l’any passat a Millor Pel·lícula -la primera de parla no anglesa a obtenir aquest reconeixement, i que es va emportar un total de quatre premis Oscar- té ingredients molt més nous: factor sorpresa, mescla de gèneres, crítica social aclaparadora… S’han fet ja, en canvi, moltes pel·lícules que persegueixen el somni americà. I encara que, en aquesta ocasió, ho veiem a la pell d’una família coreana, hi falten ingredients. ‘Minari’ anima l’espectador a lluitar pel seu somni, a donar un cop de porta i a canviar de rumb, però no provoca, ni molt menys, l’impacte de la fantàstica família Kim, que tan al·lucinats ens va deixar a ‘Paràsits‘.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.