De sobte, ens hem tornat a veure embolicats en l’habitual remolí de premis cinematogràfics, aquesta vegada amanit amb PCRs. HHS a l’aguait.
Els Forqué van obrir camí al gener. Què lluny que queda el mes de gener! Van fer una gala presencial, a l’estil clàssic de tota la vida i “Las niñas” de Pilar Palomero va començar un recorregut triomfal, pel·lícula que, recordem, abans de la seva Biznaga de Màlaga va obrir itinerari a Berlín, quan encara es podia volar amb tranquil·litat. La seva productora, Valérie Delpierre, s’ha convertit en la senyora elegant, en el vestir i el dir, que recull l’últim premi.
Un nom, Patricia López Arnaiz, protagonista d’“Ane”, va començar a destacar i a sonar a cada convocatòria, una actriu que, prop ja dels quaranta, recull fruits d’anys preparant-se per a aquest moment. El primer premi que li va arribar va ser el d’”El Ojo Crítico”, el programa cultural per excel·lència de la ràdio, i va entrar a la roda de la fortuna. L’hem anat veient a la pel·lícula d’Amenabar “Mientras dure la guerra”, com a germana d’Unamuno, o a “Uno para todos” de professora, enamoriscant David Verdaguer, però amb “Ane” i aquesta mare que descobreix que no coneix la seva filla ha arribat el seu moment.
Llevat d’alguna excepció, on s’ha imposat la gràcia i el talent de Javier Cámara, Mario Casas s’ha convertit també, a cop de premis, en l’home de l’any. Ha arrasat, s’ha emborratxat de reconeixements malgrat que se li resistien perquè podien haver-li arribat abans amb “El fotógrafo de Mauthausen“, però ha hagut de vèncer molts prejudicis. Fins i tot la crítica s’ha rendit als seus peus, li han caigut el Sant Jordi i el Feroz devorats en aquesta ocasió per la polèmica de Victoria Abril i les seves teories negacionistes. Per fi va aconseguir el seu Goya el nen bonic, tot i que en un any tan especial no el pogués recollir fins uns dies més tard. I sí, arribem als Goya, regne d’Antonio Banderas que va complir el seu somni de ser l’amfitrió al seu teatre del Soho de la seva Màlaga natal. El malagueny més universal després de Picasso, amb els seus aires hollywoodencs, va convocar els seus amics i, jugant amb panells, va oficiar la cerimònia amb una gran solemnitat. Però el moment per a la història, el minut d’or, va endur-se’l Ángela Molina, senyora de cap a peus. No hi ha millor manera d’agrair un premi que recordar, com va fer ella, que al cinema, com a la vida, no som ningú sense els altres. A més, tot en ella sona autèntic. Encara recordo el seu missatge en plena natura de la seva illa d’Eivissa quan li vam donar online, el 2020, el Sant Jordi d’Honor, quina preciositat.
El creuer ha tingut la següent parada als Gaudí de fa un parell de setmanes. Tot i que “Las niñas” tornessin a imposar el seu criteri i l’exquisida “My Mexican Bretzel” de Nuria Giménez Lorang fos una altra de les triomfadores de la nit emportant-se tres estatuetes, poca carn va haver-hi a la graella del cinema català. L’embranzida dels nois d’“Les dues nits d’ahir” els va portar a mobilitzar per guanyar el premi del públic, una pel·lícula que s’acaba d’estrenar. Sort que ens quedava “La vampira de Barcelona”, una cinta que es va encarregar de recordar el seu productor Raimon Masllorens en recollir el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana, que no ha estat ni en pintura a cap dels altres premis, sent una pel·lícula molt digna de Lluís Danés amb un sentit artístic fora del comú i amb un star system del qual podem estar orgullosos, d’actors i actrius que et fan quedar bé a la catifa vermella. La presidenta Isona Passola marxa amb el cap alt, insistint als polítics, amb la seva tossudesa habitual, que han d’ajudar a remar injectant diners al cinema, però el panorama és dur. Pel que es veu, en un any que ningú nega que tot és més difícil, la persona que entri ara a presidir l’Acadèmia hauria d’obrir reflexió pendent sobre el cinema català. Què som? i ¿a on volem anar?, dues preguntes que exigeixen resposta urgent si de veritat volem avançar.
En aquesta agitada primavera, perquè cada notícia és més sorprenent que l’anterior, els Premis Sant Jordi de Cinematografia que avala RNE compliran seixanta-cinc anys d’història el pròxim dinou d’abril, un premi combatiu i guerrer com no n’hi ha amb uns crítics catalans capaços de donar-li premi a Millor Pel·lícula Espanyola al documental de Luis López Carrasco “El año del descubrimiento”, i ves per on que ha estat tot un descobriment, aquesta pel·lícula que apel·la a la doble moral. Pocs dies després, el vint-i-cinc d’abril, els Oscars®, sempre tan esperats encara que alguns els detestin, remataran i posaran punt final a la temporada de premis. El top del top. Uns Oscars que enguany obren definitivament les portes i comportes a les dones, que poden tornar a fer història, i als afroamericans, que mira que n’han tingut de paciència, als Estats Units. Una edició en la qual veurem si “Mank“, i tota la carrega cinèfila que porta aquesta pel·lícula de David Fincher, pot o no amb la humanitat de “Nomadland“, la brillant pel·lícula de Chloé Zhao, Lleó d’Or a Venècia, amb una Frances McDormand immensa, una actriu molt Coen, que mai ens deixarà de sorprendre.
