Et manté en tal estat de tensió que quan t’adones l’episodi ha acabat. I en vols més, clar. Tots els aficionats a les sèries coneixen aquesta sensació, però poques sèries són capaces de generar-la a pràcticament cada episodi, i encara menys quan s’acumulen les temporades i s’aconsegueix una certa experiència. Però si alguna cosa té “Line of Duty” és precisament que sempre ha sabut com agafar l’espectador desprevingut. I en aquest punt és just on ens trobem, amb el primer episodi de la sisena temporada recent acabat (s’acaba d’estrenar a Movistar+) i la sensació que la sèrie policíaca de Jed Mercurio ens té presa la mida: en el temps que dura el primer lliurament ha aconseguit enganxar-nos amb un nou cas, presentar un nou i enigmàtic personatge, interpretat per Kelly Macdonald, i marcar-se un parell de girs d’aquells que no es veuen a venir ni amb prismàtics. Així doncs, no hi ha altre remei que rendir-se a l’evidència i confirmar que cap sèrie policíaca guanya a la britànica quan es tracta de tenir l’espectador enganxat a la pantalla, i que quants més episodis suma, més es creix, fent-se forta en els seus punts forts. Tant, que en aquesta ocasió no li ha calgut tirar d’efectisme. Podríem dir, de fet, que han estat elegants, gairebé subtils per a una sèrie com aquesta.

Vicky McClure i Kelly Macdonald. ‘Line of Duty’.

Els dos anys d’espera entre la nova temporada i l’anterior no només no han passat factura a la sèrie, sinó que sembla que l’han fet més sàvia. A “Line of Duty” li ha crescut la barba, com a Steve Arnott. Sap tocar les tecles adequades i compta amb la complicitat d’una audiència fidel i a la qual respon donant-li allò que li agrada: les frases lapidàries de Ted Hastings, l’alma mater de la ficció, l’adrenalina d’una operació que ha de ser executada de manera mil·limètrica, i fins i tot una llarga escena d’interrogatori que no estava gaire clar que la sèrie pogués mantenir a causa de les mesures de seguretat forçades per la COVID-19, que fa que sigui complicat filmar justament escenes com aquesta, en espais tancats i petits. L’actriu Vicky McClure explicava fa uns dies que la solució que havien trobat era reconstruir el set de les oficines en un estudi sense teulada, ben ventilat. Si aquesta solució ja era efectiva en les escenes que hem vist en el primer episodi (el rodatge va començar abans de la pandèmia) no s’ha notat en absolut. Ha estat una clàssica escena d’interrogatori de “Line of Duty“, amb tensió a cada pregunta i resposta.

‘Line of Duty’.

També ha estat clàssic el punt de partida, molt semblant al “Line of Duty” de les primeres temporades, on s’introduïa un personatge-enigma que era el focus d’atenció dels agents protagonistes, i allunyant-se de les arrencades més complexes de les últimes temporades de la sèrie (i que van derivar-hi també en solucions més rocambolesques). Una situació molt específica, la decisió d’aturar un operatiu per atendre una altra situació, porta personatges i espectadors a dubtar de les intencions del personatge interpretat per Kelly Macdonald. L’actriu, coneguda per sèries com “Boardwalk Empire” o, més recentment, “Giri/Haji”, és l’estrella d’enguany convidada en la sèrie, i manté bé l’enigma amb una interpretació opaca.

Kelly Macdonald. ‘Line of Duty’.

Al mateix temps, s’ha continuat treballant amb encert els protagonistes veterans i les seves relacions. La idea que té Steve Arnott de canviar d’aires potser comença a marcar el principi del final de la sèrie. Si acaba sent així, no serà ni per un problema d’audiència (el primer episodi de la sisena temporada gairebé va arribar als 10 milions d’espectadors a la BBC) ni per un problema de qualitat de la sèrie, perquè “Line of Duty” continua administrant tensió i testosterona amb mestria.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.