Sergio Sarria, escriptor i guionista de programes i sèries com “Nasdrovia” (adaptació de la seva primera novel·la “El hombre que odiaba a Paulo Coelho”), “Capítulo 0”, “Malaka” o “El Intermedio” ens parla del guionista de comèdia.

Hi ha dos tipus de peticions que sempre accepto sense parar massa atenció a les conseqüències; una és la política de cookies de tot allò que se’m posi per davant i l’altra confirmar que he llegit les condicions de les aplicacions que instal·lo al mòbil sense parpellejar, sense dedicar-hi ni un segon. Confirmo compulsivament sense tenir en compte que pot ser estic consentint donar els meus òrgans a la màfia xinesa o lliurant el meu primogènit a Tomás Roncero pel petit capritx de consultar al diari AS els resultats de la NBA.

Més enllà d’aquesta modesta ruleta russa, em considero una persona responsable que medita cadascuna de les seves decisions. O almenys això és el que jo creia. Pel que sembla, fa un parell de setmanes, amb motiu de les nominacions a Millor Guió dels Premis ALMA, on The Mediapro Studio acapara dues candidatures: Millor Sèrie de Comèdia (“Nasdrovia”, “Mira lo que has hecho”, “Vamos Juan”) i Millor Programa (“El Intermedio”, “Late Motiv”, “La Resistencia”) també vaig acceptar escriure un article sobre com és ser guionista de comèdia. Òbviament ho vaig fer sense pensar en les conseqüències, sense dedicar-hi un segon a pensar si jo era la persona adequada per fer-ho. Un doble clic compulsiu com si estigués actualitzant WhatsApp i ara em trobo que no tinc ni la més remota idea de què dir sobre aquest tema.

‘Vamos Juan’. ©Virginia Martín Chico.

Resultar solemne, pedant o prepotent m’espanta més que donar el meu pàncrees a Tomás Roncero. Per què vaig acceptar-hi? Per què no li ho van demanar a Diego San José, Berto Romero o Carmen Aguilera, que tenen millor pèl i més coses que aportar? Pot ser que sí que els ho van demanar i ells van ser més assenyats que jo, i ho van rebutjar? Segur que sí, segur que ells són d’aquesta mena de persones prudents que es llegeixen totes les condicions abans d’instal·lar el Word. Jo no. Jo soc una persona horrible amb tan poc talent que ni tan sols sap instal·lar-se el paquet Office sense pagar 60 euros per ell any rere any.

Així doncs aquí hi soc, amb 60 euros menys al compte i preguntant-me què és ser guionista de comèdia. Suposo que s’assembla a això; a donar-li un enfocament desenfadat a una tragèdia, a buscar una mirada original a conflictes quotidians pels quals hi passem tots. Es pot parlar de la solitud, la mort, el desamor o com escriure un article per al qual no hi estàs preparat sense prendre’t seriosament? Sí, es pot. A vegades tenim la impressió que per parlar d’un conflicte cal ser molt dramàtics o pomposos, i amb freqüència caiem en la paròdia involuntària. El que sempre m’ha atret de la comèdia és la naturalitat i l’aparent senzillesa amb la qual s’encara un succés tràgic. No crec que hi hagi una millor anàlisi de la Guerra Freda que el que va fer Billy Wilder a “Un, dos, tres”, capaç de desmuntar el capitalisme i el comunisme en una hora i mitja sense una sola frase grandiloqüent i amb acudits brillants. Seixanta anys després de la seva estrena és possible que només Díaz Ayuso ens hagi fet riure més que ell parlant de comunisme i llibertat.

Gran Wyoming i Dani Mateo. ‘El Intermedio’.

Però la comèdia no viu només de la naturalitat. Això és probablement el primer que vaig aprendre a “El Intermedio”; l’humor resideix en la sorpresa, en allò inesperat. Un acudit està esgotat quan és previsible, quan el veus venir a quilòmetres. Per a mi, un bon guionista de comèdia és aquell que fuig dels automatismes i s’atreveix a buscar camins nous. No hi ha res pitjor en comèdia que ser previsible. La segona cosa que vaig aprendre allà és que entre el berenar i el sopar, hi ha una infinitat de menjars possibles. L’ordinador no és el millor amic del guionista d’“El Intermedio”, ho és la màquina de vending.

En termes generals, en comèdia és fonamental no caure en l’autocomplaença i fer sempre el que ja saps que funciona. És important arriscar-se i provar coses noves. Probablement això és el que em va empènyer a sortir d’“El Intermedio”; no tenir ja res de nou a dir de la caixa B del Partit Popular. D’alguna forma, Bárcenas va acabar amb Rajoy, però també amb mi. Després d’onze anys a “El Intermedio” sentia la necessitat de provar altres coses. El canvi lògic hauria estat començar a fer acudits amb el PSOE. No obstant això, va sorgir una nova via gràcies a Globomedia i Movistar; adaptar la meva primera novel·la i transformar-la en una sèrie, “Nasdrovia”.

Si tingués el talent d’Svetlana Aleksiévich o Chaves Nogales escriuria sobre grans drames. Lamentablement no el tinc i em veig incapaç d’escriure sobre la guerra o els supervivents de Txernòbil. M’he hagut d’adaptar al que dona la meva capacitat. És per això que escric sobre conflictes més modestos com la crisi dels 40, el final d’una relació o la sensació de fracàs, amb els quals puc dissimular millor que l’única cosa que comparteixo amb Chaves Nogales és que soc andalús. Gràcies a aquest truc he pogut continuar escrivint sèries de comèdia com ara “Capítulo 0” o “Dos años y un día”, i fins i tot un thriller com “Malaka”.

Hugo Silva i Leonor Watling. ‘Nasdrovia’.

En aquests anys, he après moltes coses de l’ofici, però potser la més important és que menys és més. Quan vaig començar a escriure ficció, la meva prioritat era que cada frase que escrivia semblés enlluernadora o terriblement divertida. Tenia una certa ansietat en què la gent sabés que sabia escriure bé comèdia. Observar diàriament escriure a gent a la qual admiro m’ha ajudat a relaxar-me i ara el que persegueixo és que la història estigui per damunt de l’escriptura. Li dono més importància als personatges i a l’estructura. Vull que tot soni natural i no gaire elaborat. Una cosa semblant em succeeix amb l’ús dels acudits. Els he reduït i només els faig servir quan aporten alguna cosa a la història. He descobert que les comèdies que més m’agraden no viuen enganxades a l’acudit. Crec que els personatges guanyen més quan reaccionen amb una certa naturalitat o proximitat. És a dir, si estan tristos o estan vivint una situació traumàtica, han d’actuar en consonància. Em costa creure que responguin amb un acudit o una frase enginyosa en situacions límits. A la vida real, algú que fes això semblaria un psicòpata… o un guionista de comèdia intentant sortir-se’n de la dificultat d’haver d’escriure un article aparentant que sap el que diu.

Sergio Sarria. Guionista i novel·lista. La seva primera novel·la, “El hombre que odiaba a Paulo Coelho” va donar lloc a “Nasdrovia”, sèrie de la qual és cocreador, productor executiu i guionista. El 2019 va publicar el thriller “Cuando nadie nos ve”. A més, ha estat guionista de les sèries “Capítulo 0” (Movistar) i “Malaka” (TVE) i coordinador de guió de “El Intermedio” (laSexta). Actualment treballa en els guions de “Dos años y un dia”, una nova comèdia per a AtresPlayerPremium.