A punt d’agafar-se una pausa en la seva imparable carrera per dedicar-se a ser pare d’una manera més intensa, Isak Férriz (Andorra, 1979) enllaça l’estrena cinematogràfica de “Occidente” amb la de “Libertad”, mentre acaba el rodatge de la sèrie de Movistar+ “Feria”. A “Occidente”, òpera prima de Jorge Acebo Canedo, l’actor es trasllada fins al fascinant món distòpic que és el marc d’un dels films més independents, personals i radicals de l’actual cartellera. Parlem d’aquesta pel·lícula, de les seves motivacions com a intèrpret i d’alguns dels seus personatges preferits. I també de caramels.

El 18 de març estrenes “Occidente”, de Jorge Acebo Canedo. Una pel·lícula molt especial, que s’allunya dels projectes convencionals. Van ser aquesta radicalitat i aquesta personalitat el que et va atreure?

Sí, vaig conèixer Jorge fa molts anys, quan ell encara era estudiant al desaparegut Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). En aquella època, ell ja apuntava maneres radicals. Amb el Jorge em vaig empassar la filmografia de John Cassavetes, per exemple. És un ser lliure, atemporal qui, a “Occidente”, aposta per una mena de narrativa diferent i per temes tan interessants com la pèrdua dels records i la consciència d’on venim. De com l’art influeix en les nostres vides.

El teu personatge, tan sec, tan expeditiu i dur amb la protagonista, i sempre complint ordres dels seus superiors, parla d’una manera una miqueta artificiosa i deixa anar unes frases molt poc naturals. Va ser complicat?

Va ser una de les coses que vaig tenir que currar amb el Jorge, perquè a un actor li costa pronunciar diàlegs que s’allunyen del que anomenaríem la naturalitat. Però ho hem aconseguit. Dins d’aquest món distòpic en què es mouen els personatges de Francesc Garrido i Paula Bertolín, jo soc un peó del Sistema, un home que no es fa gaires preguntes més enllà de les ordres que rep. Pel seu ambient i estètica, i pel retrat de la societat que hi fa, podríem comparar “Occidente” amb “Fahrenheit 451” (1966), de François Truffaut, o “Lemmy contra Alphaville” (1965), de Jean-Luc Godard.

És a dir, els espectadors d’“Occidente” no es trobaran una pel·lícula normal, convencional. I hauran de posar de la seva part, implicar-se en allò que veuen i escolten.

I això és positiu. Personalment, d’un temps ençà, m’avorreixen els blockbusters. El cinema de superherois està fent mal al públic. El que proposa Jorge no és gens amable. És esquerp i aspre, és poc confortable i mastegat. Demano disculpes per aquesta frase feta, però Jorge treu el públic de la seva zona de confort. Em sembla interessant fer reflexionar l’espectador.

Isak Férriz i Luis Callejo a ‘Libertad’, d’Enrique Urbizu.

Poc després de l’estrena d’“Occidente”, també estrenaràs “Libertad”, d’Enrique Urbizu. Serà el 26 de març, i en un doble format: en pel·lícula, a les sales de cinema, i en sèrie, a Movistar+. És la segona vegada que rodes amb Urbizu, després de la sèrie “Gigantes” (Movistar+). El vostre és un idil·li professional en tota regla.

I espero que sigui un llarg idil·li! Que duri! No puc estar més agraït a Enrique, perquè ha canviat la meva carrera. A més, té una gran personalitat, insòlita en aquests temps. No segueix cap corrent d’estil actual i té un ritme diferent al de la resta de cineastes. Ell pot rodar 20 minuts sense diàleg dins d’un capítol. Vàrem connectar de seguida, i veure’l treballar és una classe magistral. A més, amb aquesta amabilitat i generositat… No li agrada assajar els diàlegs, i ens parla molt de les motivacions dels personatges, i això fa que et concentris molt i que intentis clavar el teu diàleg a la primera, per no haver de repetir la presa. És una relació molt zen. Daniel, el meu personatge a  “Gigantes”, va ser un caramel. Després de cada jornada de rodatge, em costava desprendre’m de Daniel. Era un individu que no respectava cap autoritat i que era capaç de fer qualsevol cosa. Un eixelebrat.

En la teva (primera) joventut, vas estar a “Al salir de clase” (Telecinco), “Compañeros” (Antena 3) i “Física o Química” (Antena 3). Bé, a totes les mítiques sèries juvenils d’aquell moment. Mai més ben dit, va ser aquella una gran escola?

Doncs sí, va ser un gran aprenentatge. També els serials són una estupenda escola. Imagina’t el que és tenir cada dia 40 pàgines de diàlegs a “Bandolera” (Antena 3). Això et dona unes increïbles eines com a actor.

Parlaves ara de “Bandolera”, però, compte!, perquè també has passat per “Serrallonga” (TV3) i “Águila Roja” (TVE), i ara estrenes “Libertad”, una sèrie ambientada al segle XIX, que està plena de bandolers i on interpretes Aceituno. Ets el nou Curro Jiménez?

(Riu). Les històries d’època m’agraden perquè et fan viatjar en el temps i llegir i investigar sobre allò que passava llavors. A més, m’agrada rodar entre naturalesa i amb cavalls. Com a actor, és un somni fet realitat. M’encanta acabar el rodatge brut i suat, i fer-me una dutxa. Tinc un concepte molt físic d’aquesta professió.

El 2011 vas fer una aturada per reflexionar sobre la teva carrera i te la vas replantejar. Què va passar?

Acabava de fer 30 anys i hi havia un tipus de sèries que ja no em venien de gust. A partir d’aquell moment, vaig dir que no a molts projectes televisius que no em satisfeien, vaig deixar Madrid i vaig tornar a Barcelona, on havia començat. Vaig tornar a treballar al teatre, un mitjà que m’omplia més. La mort d’un amic meu també va contribuir a aquest canvi de rumb. I, per sort, van començar a arribar-me personatges sucosos. Per exemple, un capítol en una sèrie ianqui rodada a Sud-àfrica. Vaig començar a rebutjar coses que no em feien feliç. Vaig descobrir que la felicitat personal passa per damunt de la felicitat econòmica i professional. I amb això no vull jutjar les decisions dels altres. Aquí cadascú…

Isak Férriz i Maria Ribera a ‘Les distàncies’, d’Elena Trapé.

Recentment, t’hem vist a “Bajocero”, de Netflix. El seu director, Lluís Quílez, em va explicar que tu mateix vas fer les escenes d’acció. No hi ha dubte que et va el risc.

Tampoc van ser tan difícils! D’altra banda, per compensar tanta acció, a “Bajocero” jo tenia unes seqüències en les quals se suposava que estava mort. Sempre que puc, m’agrada realitzar les seqüències d’acció, i treballar i entrenar-les amb els especialistes. Sí que hi havia una escena en la qual corria molt, però no t’oblidis que soc d’Andorra, i els andorrans conduïm com conduïm… fent cops de volant (riu).

El 2018, arriba a la teva trajectòria una raresa, una joia: “Les distàncies”, segona pel·lícula de la directora Elena Trapé, que vàreu rodar a Berlín. Un viatge en tots els sentits de l’expressió.

Va ser un regal. Ens ho vàrem passar molt bé a Berlín. A l’Elena li feia gràcia proposar-me el personatge d’un dels amics de Miki Esparbé. Un paper que estava a l’altre extrem del que m’havien ofert fins a llavors. Guille és un individu que, a priori, cau molt malament. Una anècdota: durant el rodatge vaig passar un virus intestinal. Ja recuperat, i de retorn a Barcelona, vaig encadenar “Les distàncies” amb “Occidente” i “Gigantes”.

Això que tu defineixes com un ‘caramel’ també ho va ser el Martín de la sèrie “Cites” (TV3, 2015-2016). Un individu súper tatuat, en aparença dur, però després, tot amor cap a la seva possible nova parella, interpretada per Bea Segura, i cap a la seva filla, a qui donava vida Noa Fontanals.

Sí, Martín era un gran caramel, molt ben construït a nivell de guió. Va ser molt guai interpretar-lo, perquè, a més, em va permetre retrobar-me amb Bea Segura, amb qui havia treballat a “Serrallonga”, i estar a les ordes de Pau Freixas, un director a qui li agrada molt jugar amb els actors. Amb ell i amb la Bea era com jugar al ping-pong, fins que trobàvem el ritme concret. Me’n recordo també dels tatuatges de Martín: eren cinc hores de maquillatge al dia, amb Natalia, que era la pròpia creadora dels tatuatges. Em va tatuar uns dissenys originals. Gràcies a “Cites”, em vaig assabentar que els tattoos tenen drets d’autor, i tu no pots aparèixer en pantalla amb un tattoo registrat. Tret que paguis, clar.

Lluís Quílez diu que l’objectiu d’un director és explicar històries. Tu assegures que els actors el que fan és explicar coses. Més o menys, veniu a dir el mateix.

L’actor ha de ser el canal de la història que el director o directora vol explicar. I aquest ha estat el meu motor des que vaig començar, i ara em ve al cap aquell estudiant de BUP a Andorra que un dia va rebre a classe la visita d’una companyia de teatre. Quin descobriment per a mi! Jo volia fer això que feien ells: anar de poble en poble explicant històries.

Isak Férriz a ‘Bajocero’, de Lluís Quílez.

Explicar històries i, si pots i trobes als còmplices adequats, ‘gamberrejar’. ‘Gamberrejar’ és una altra de les teves expressions fetitxe.

M’encanta fer-ho durant les pauses dels rodatges. Són moltes hores d’espera i, si tens la sort de coincidir amb gamberros com Miki Esparbé, t’ho passes bomba. Miki ho fa molt bé, això de ‘gamberrejar’. Coneix mil jocs. M’encanta estar amb l’equip de rodatge i veure com funciona tot. Com es munta i desmunta un set.

Per cert, des de quan no surts a una pel·lícula o a una sèrie amb la cara afaitada? Ets un home de bigotis, barba o patilles. O de tot alhora.

Tens raó. No et sabria dir des de quan no m’afaito per a un paper. Tenir tant de pèl a la cara dona molt de joc.

La crítica de la revista ‘Fotogramas’ de “La mujer ilegal” (2020), de Ramon Térmens, destacava la teva interpretació. Et llegeixes les crítiques? En fas cas?

Quan algú me les envia, sí que les llegeixo, però no les busco. No soc molt de creure’m ni les lloances ni les crítiques negatives. Ni les bones ni les dolentes, les crítiques no em fan perdre el cap. Encara que reconec que, si són constructives, m’interessen.

No hem parlat encara d’Andorra, on has col·laborat amb un dels seus joves valors, el realitzador Àlvaro Rodríguez Areny. En concret, en els seus curtmetratges, “Wolves” (2016) i “Le Blizzard” (2019).

I ara acaba de rodar un altre. Àlvaro és un xaval molt humil i molt cinèfil. Li agrada el cinema de gènere i no té pressa per triomfar. Això sí, no l’he vist fer un pas en fals, un pas enrere. Àlvaro forma part d’una nova generació de cineastes que intenta fer una indústria audiovisual a Andorra, un lloc ple de localitzacions meravelloses per explotar. A més, el tenim aquí al costat.

Bea Segura i Isak Férriz a ‘Cites’.

Doncs que et nomenin ambaixador de l’audiovisual andorrà. Tu no tens por d’associar el teu nom a una marca de qualitat. De fet, recentment vas protagonitzar un anunci de cervesa.

Sí, de Damm Lemon, i benvingudes siguin ofertes com aquesta. Vàrem roda l’espot durant la primera quinzena de juliol de l’any passat, en plena pandèmia, i em va venir molt bé, perquè soc pare d’una criatura de 2 anys.

Ara estàs rodant una sèrie de Netflix, “Feria”. I, aquesta vegada, estàs de part de la llei.

Interpreto un guàrdia civil que ha de fer-se càrrec de la mort de 23 persones. És un cas que li ve gran. Un pobre home, gris i amb bon cor com és ell, davant aquesta responsabilitat! Acabaré “Feria” a finals de mes i, de moment, pararé. A la meva parella, que és actriu, li ha sortit una feina, i ens alternem per estar amb la criatura.

És a dir que si ara et truca Martin Scorsese, que és el que tu desitges, el Mestre haurà d’esperar? Malauradament, Scorsese encara no m’ha trucat… Quan em pregunten amb quin cineasta m’agradaria treballar, sempre dic que, més que un nom, jo busco un guió, un projecte excitant. I, en el cas d’Enrique Urbizu, tant se val, li dic que sí sense llegir el guió. Bé, si em truquen Denis Villeneuve i David Fincher tampoc no m’ho pensaré gaire.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.