Hauria de ser una cosa normal. Hauríem d’estar acostumats, en ple segle XXI, a veure com els nens juguen amb nines. Com s’emocionen amb les princeses Disney o com demanen una cuineta en comptes d’un cotxe teledirigit per divertir-se. No obstant això, no hi ha manera. Ens costa horrors entendre-ho. I no és tan difícil… En néixer, no venim amb una definició de ‘gènere’ sota el braç. Naixem sense prejudicis. Desconeixem que, en la societat que hi ha muntada, s’ha establert que el blau és per als nens i el rosa per a les nenes. Arribem a la vida al marge de ximpleries i concepcions socials. I quan som nens, i tenim encara tota la innocència del món, si ens agrada una sèrie de princeses, la mirem. Perquè ens entreté. I punt.

El problema és quan imposem a aquests nens amb què han de jugar, com han de vestir en funció de si el seu gènere és masculí o femení i de què han de parlar basant-nos, simplement, en si són home o dona. I aquí comença tot. La pel·lícula ‘Palmer‘, que ha estat un èxit a la plataforma ‘Apple TV‘, obre aquest debat. I ho resumeix en una conversa entre Justin Timberlake i el nen protagonista, interpretat per Ryder Allen. “En aquest món hi ha coses que pots ser i coses que no. Quants nens hi veus en aquest programa?”, li pregunta l’actor, quan veu que el nen està mirant una sèrie de princeses. “Cap”. “I això què et fa pensar?”, insisteix. I aquí ve la frase que ho fa saltar tot pels aires: “Que puc ser el primer”.

Justin Timberlake i Ryder Allen. “Palmer”.

És clar. Aquí ho tenim. Que puc ser el primer home a portar una disfressa de princesa, que puc ser la primera dona a dirigir un país, que puc ser el primer o la primera a viatjar a Mart. Tant hi fa, el meu sexe! Després d’anys d’humanitat, encara no hem entès que la cosa va, justament, d’això. De deixar enrere, per fi, les concepcions socials i alliberar-nos d’aquesta cadena que ens lliga al nostre gènere. De demostrar la nostra vàlua, independentment de si som un home i ens agrada maquillar-nos o de si som una dona i no volem tenir fills. En definitiva, de trencar les regles. Palmer‘ ens ensenya justament això. Com són d’absurdes les nostres normes a ulls d’un nen. I aquesta setmana, marcada pel 8M i les reivindicacions de la dona al llarg dels anys, resulta un missatge especialment necessari.

Timberlake és un exjugador de futbol americà que ha passat els últims 12 anys a la presó. En sortir, es retroba amb la seva àvia, l’únic que té en aquesta vida, i se’n va a viure amb ella. Allí coneix el noi protagonista –nominat, per cert, al Premi de la Crítica Cinematogràfica al millor intèrpret jove (Critics Choice Awards) –, qui li ensenyarà a mirar més enllà dels seus prejudicis. La relació entre tots dos passa de la indiferència a l’estima, en el moment en què l’actor entén la innocència del nen. Els moments que sorgeixen entre els dos són la fortalesa de la pel·lícula. La seva feblesa: que és massa previsible. Dona drogoaddicta que viu en una caravana, amb un marit que la maltracta, acaba abandonant el seu fill. Timberlake cuida del petit i acaba agafant-li afecte.

Justin Timberlake i Ryder Allen. “Palmer”.

Tant de bo el missatge d’aquesta pel·lícula, dirigida per Fisher Stevens, serveixi per obrir ments i remoure alguna cosa dins nostre. Per recordar-nos la societat que hem creat i que, en comptes d’unir-nos, ens discrimina si ens sortim de la via principal i ens mostrem d’una manera diferent a allò establert. Potser hauríem de fer una mica més de cas a veus com la de la periodista i escriptora, icona del feminisme, Gloria Steinem, que als seus 86 anys continua reivindicant la igualtat: “Criem a les nostres filles com als nostres fills, però rarament criem als nostres fills com a les nostres filles”. I així estem.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.