Això del podcast no és nou. Es remunta als inicis de la dècada dels 2000 quan internet anava com anava i distribuir àudio començava a ser més fàcil gràcies al jove format comprimit .mp3 i a la sindicació (RSS: accedir a continguts actualitzats sense tenir la necessitat d’anar navegant de web en web mitjançant agregadors com Feedly).

Era el boom dels blogs, hi havia molta informació, molts continguts escrits i donar-li vida en forma d’àudio era molt atractiu. Tot anava bé fins que els megues en les connexions a internet creixien com els megapíxels en les càmeres de fotografia i es va establir això d’‘el vídeo és el rei’ i clar, si no feies vídeo, no eres ningú. Irrompen plataformes de vídeo com Vimeo, Dailymotion, Metacafe o YouTube i el vídeo llança a la lona l’àudio d’un cop de puny a la mandíbula.

Durant anys, el vídeo és l’amo i senyor de l’entreteniment i la informació a internet. Des del més professional al més domèstic, tant hi fa. Gairebé paral·lelament, les pantalles dels mòbils s’engrandeixen i arriben els telèfons intel·ligents amb la qual cosa es multiplica exponencialment tant el consum de vídeo com la creació. Qualsevol pot fer un vídeo i compartir-lo. Sempre cal intentar explicar alguna cosa amb allò que es fa però així, a la babalà; un simple carrusel de fotos de les vacances a Egipte convertit en vídeo, encara que sigui sense so, ens semblava que explicava més que un àudio d’algú que diu paraules sense sentit. (Com ha canviat la cosa, i si no que li ho diguin ara a Andreu Buenafuente i la seva llista d’‘Animales para dormir’).

El temps passa i s’inventen les xarxes socials. A mesura que aquestes creixen, el podcast s’oblida. A les xarxes s’escriu, després es poden adjuntar imatges i finalment, vídeo. Res per a difondre veu. Els blogs i els podcasts —m’agrada fer aquest paral·lelisme— caminen de la mà per la cuneta de l’autopista de la informació fent autoestop però pocs s’aturen a recollir-los. L’autopista necessita més i més carrils per absorbir tants uns i zeros. Esclata el límit de velocitat i com més corren els cotxes més se’ls demana. Però caldrà anar a algun lloc o no? Necessitem un destí o no? Nah… tu trepitja l’accelerador i a gastar rodes fins que puguis. L’excés d’informació, l’excés de continguts, l’excés d’impactes visuals… en definitiva, l’excés de soroll demana al cos frenar. I si tu no frenes, una pandèmia ho farà per tu.

Una mica abans, el 2017, a EL TERRAT (The Mediapro Studio) detectem de nou la flaire de podcast a l’aire. ‘Late Motiv’ portava poc temps en antena i volíem jugar en altres lligues. Si la ràdio es pot veure, la tele també pot ser escoltada. Comencem a compartir els monòlegs d’Andreu Buenafuente, continuem amb el programa sencer. Sumem ‘La Resistencia’ de David Broncano i ‘LocoMundo’ de Quequé. Fins i tot apostem per felicitar el nou any 2018 amb un podcast nadalenc. Estàvem fent cada martellada al clau. Els tres programes de televisió, l’any 2018, ja es col·locaven com els més escoltats a iTunes i culminàvem aquest any amb el podcast més escoltat a iTunes (avui és Apple Podcast): ‘La Resistència’.

El podcast havia tornat.

Avui dia és tan fàcil (o difícil, segons es miri) el fer un vídeo com un podcast. Al vídeo li hem perdut el respecte al decorat, a l’embolcall. L’habitació de Diògenes de fons no ens molesta. A l’àudio només li demanem que s’escolti bé, que no estigui enregistrat dins d’un túnel. Si parlem d’una producció més ambiciosa, gràcies a la imaginació i a l’efecte de so recreem qualsevol escenari amb molt poc esforç. El poc consum de dades o poder-lo descarregar i escoltar a llocs sense connexió són els seus avantatges tecnològics.

Però el podcast té un poderós enemic: el propi podcast. La seva naturalesa és la distribució i arribar a quantes més plataformes de podcast millor. Un àudio, per exemple, publicat a iVoox —poc es valora el seu paper importantíssim durant tants anys— acaba replicant-se a Spreaker, Podimo, Google Podcast, Apple Podcast, Castbox, TuneIn, Podchaser… i en molts casos, també a plataformes que desconeixem. Això fa que la seva monetització sigui difícil, la seva rendibilitat total encara està per arribar. El model YouTube (pagament per visualitzacions) no serveix. La publicitat incrustada en la plataforma o en el propi podcast no dona per tant malgrat que és el moment d’aprofitar aquest quasi buit per part dels anunciants en el qual no es donarien cops de colze per fer-se un forat i destacar.

El 2020 s’augura un creixement del podcast gràcies a la saturació de contingut visual i a tot el soroll que provoquen les xarxes socials. iVoox ja portava temps treballant en els seus continguts originals, els que només són accessibles exclusivament en modalitat de subscripció; Audible (Amazon) continuava fent passos per a no tancar-se només amb els audiollibres; Spotify vol aprofitar tot el coixí musical i el catàleg gratuït publicat en podcast fora per començar a crear contingut propi; aterra Podimo a Espanya amb la missió de ser la referència del contingut exclusiu; la Cadena SER —per citar una emissora convencional— continua apostant per la seva pròpia plataforma Podium i els continguts que no pot o no vol ficar en la seva graella radiofònica; i a EL TERRAT afermem definitivament una branca que es dedicarà només a produir podcast després del bon funcionament de les provatures, de ‘BobCast’ de Bob Pop, ‘Te Lo Tengo Dicho’ i produint continguts exclusius per a plataformes que veuran la llum aquest 2021.

I aquí hi érem quan arriba la pandèmia, el confinament i les previsions salten pels aires però per a bé, per a encara millor. El podcast fa un esclat inesperat. Fins a un 94% més de consum. Hores i hores a casa avorrits o teletreballant donen per consumir hores i hores de continguts. Les sèries, les pel·lícules, els vídeos a internet… es disparen, però al podcast no cal prestar-li tanta atenció. Serveix per escoltar-lo, tenir-lo de fons i caram!, què bé que va per a aquestes hores en què ens deixen sortir a caminar o a córrer amb els auriculars posats. Amb un podcast a les orelles puc veure el mar i escoltar Andreu Buenafuente i Berto Romero a ‘Nadie Sabe Nada’ alhora. Tan senzill com ximple, però és així.

Però, tant de rotllo i encara no sé què és un podcast?

Podcast: el contenidor. Episodi o capítol: el contingut. A grans trets, podríem anomenar podcast a qualsevol contingut distribuït en forma d’àudio, ja sigui d’un programa emès a la  ràdio o a la televisió, una nota de veu (llarga o curta), una xerrada, una conferència, una ficció, un documental, audiollibres… Jo els anomenaria ‘formats’. Succeeix el mateix que amb el vídeo —com a suport—, que existeix una pel·lícula o un documental i no és el mateix. A partir d’aquí, venen els ‘gèneres’: entrevistes, humor, true crime, creixement personal, meditació, cuina, terror… o el creixent ASMR (sorollets, veus, sons i d’altres parafernàlies per ajudar-te a la relaxació o a dormir). Així mateix, la durada dels episodis per a algú que és oient assidu de podcast no atemoreix. Sí que és cert que la mitjana se situa de 25 a 40 minuts, però existeixen els extrems de ‘per 10 minuts ja no m’hi poso’ o ‘si dura dues hores, millor’.

El cas d’‘El Grupo’ de Sílvia Abril i Toni Acosta, programa que produïm per a la SER, és particular. La seva emissió, a les 3.30 de la matinada és per als treballadors nocturns o els que patim d’insomni. La difusió en podcast és altament necessària per ser escoltada en un altre moment o el dissabte al matí mentre esmorzes però a més, arran del primer confinament el 2020 i la demanda de més durada, reinventem el programa i li afegim contingut als 25 minuts inicials aconseguint un podcast diferent arribant als 40 o 45 minuts. Un pròleg i un epíleg són els continguts extra a l’emissió en ràdio i embolcallen el contingut principal d’aquest podcast nascut a Telegram amb la conversa i aportació d’un grup amb més de 7000 participants i un canal amb gairebé 4000 subscriptors.

Cada plataforma de podcast té la seva pròpia app per a dispositius més o menys atractives i fàcils d’utilitzar. Et permeten seguir el podcast i les actualitzacions dels seus episodis, afegir-lo a llistes, descarregar-lo per escoltar-lo sense necessitat de l’ús de dades, etc…

Si tornem a recordar que tenir mitjans tècnics al nostre abast és bastant fàcil, avui podem il·lustrar la gravació del nostre podcast amb imatge en vídeo i pujar-lo a YouTube, la qual cosa obre encara més les possibilitats de ser conegut. Però clar, les plataformes de podcast no et faran gaire cas perquè seria com fer-li una pel·lícula a Netflix i també pujar-la gratis a YouTube.

Es preveu que, en els pròxims anys, el podcast aconsegueixi una quota del 35% del consum de la jungla de contingut, la qual cosa no està gens malament. Falta molt de camí per recórrer: fer-lo rendible per als creadors, assimilar que cal pagar per contingut exclusiu (amb Movistar, Netflix o HBO ja ho tenim ‘coll avall’) i adoptar-lo com un mitjà definitiu d’entreteniment i informació. El més portàtil dels formats.

Mia Font. Responsable de l’àrea de continguts digitals d’El Terrat des del 1998, coordinador de comunicació en xarxes socials dels programes de la productora i responsable de la branca de continguts en podcast.