Allison i Mike són una parella jove que busquen pis i estan immersos en l’odissea dels lloguers amb condicions draconianes que haurà experimentat qualsevol a qui no li hagi caigut un pis del cel (això és: via herència familiar o generosa aportació econòmica dels progenitors). I just en aquest moment, el pis els cau del cel. Un pis no: una mansió. Allison i Mike ho celebren com si haguessin guanyat la Champions League, per descomptat. Només, però, hi ha un petit problema: fantasmes.

“Fantasmas”.

No n’hi ha per tant, pensarà el lector. Un pot conviure amb fantasmes. Al cap i a la fi no se’ls veu ni se’ls sent. Segur que ha tingut companys de pis molt pitjors. Però això és perquè no és conscient de la quantitat de fantasmes que habiten aquesta mansió, que acumula morts des de fa segles. N’hi ha de totes les èpoques, de manera que tenim un poeta romàntic del s. XIX que va morir en un duel compartint espai amb un capità que va combatre a la Segona Guerra Mundial, un home de l’edat de pedra, un noble que va ser decapitat a l’època dels Tudor, un polític que va ser protagonista d’un escàndol sexual als anys 90, una dona de la noblesa del s. XVII a la qual van cremar acusada de bruixeria, etc. Tots amb els seus diferents punts de vista i maneres d’entendre el món.

“Fantasmas”.

Així doncs, no és estrany que la sèrie que protagonitzen, “Fantasmas” (que s’estrena a Movistar el 26 de febrer), sembli una espècie de cabina dels germans Marx poblada per esperits que es resisteixen a abandonar el nostre món. La mansió és la seva llar i, encara que sovint no es posen d’acord, tots tenen clar que no deixaran que Allison i Mike es quedin a la seva mansió i encara menys que la converteixin en un hotel, que és el seu pla. A partir d’aquesta premissa, la sèrie construeix situacions absurdes i molt divertides. Cada nou intent dels fantasmes d’expulsar els vius del seu domini acaba en situacions hilarants i els pobres esperits derrotats. És com una revisió de “El fantasma de Canterville” passat pel filtre de la comèdia britànica més eixelebrada. Lògic tenint en compte que els creadors de la sèrie són els mateixos que altres gamberrades recents com ara “Yonderland” o “Horrible Histories”. A l’estil d’altres grups de còmics britànics, a més d’escriure la sèrie, són també els encarregats de protagonitzar-la, de manera que saben aprofitar les capacitats còmiques de cada membre del repartiment (alguns interpreten diversos personatges).

“Fantasmas”.

La sèrie explora també el passat de cada fantasma. A cada episodi es revela com va morir un d’ells, de manera que s’entén el motiu pel qual s’han quedat rondant entre els vius. La idea dels assumptes pendents permet a la sèrie introduir una mínima profunditat dramàtica als personatges, encara que mai s’elabora en excés perquè “Fantasmas” té clar que és una comèdia i, a diferència d’altres, el seu objectiu és fer petar de riure, cosa que aconsegueix sovint. En un cert moment de la història, a causa d’un “accident”, Allison pot veure i comunicar-se amb els fantasmes, de manera que pot arribar a conèixer-los més enllà dels sobresalts que els donen (el fet que només els vegi ella també serveix per crear més situacions escabellades). Coneixent els fantasmes la sèrie pot endinsar-se en el que és la vida del fantasma: celebren el dia que van morir com si fos un aniversari, no els agrada el Nadal pels records que els porta, etc., al mateix temps que continua la trama d’Allison i Mike, que tenen veritables dificultats per poder convertir la mansió en un negoci. Mentrestant, li van agafant afecte als seus fantasmes, i nosaltres també.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.