Acostumats a la seva cara més seriosa, dramàtica i fins i tot inquietant, Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989) dona un gir radical a la seva carrera amb la divertida “Loco por ella”, on l’actor fingeix tenir problemes mentals per poder estar al costat de la seva estimada, interpretada per Susana Abaitua. La comèdia de Dani de la Orden, que arriba a Netflix el 26 de febrer, coincideix amb la nominació de Cervantes al Goya pel seu paper a “Adú” i amb d’altres estrenes d’una estrella súper sol·licitada i dúctil, que no para de rodar i rodar.

Estrenes “Loco por ella” i, no fa gaire, també vas poder mostrar la teva faceta còmica a la sèrie “Brigada Costa del Sol” (Telecinco). Per què hem hagut d’esperar tant per  gaudir de la teva cara divertida?

Sempre m’ha interessat la comèdia, i un dels motius pels quals vaig voler ser actor és perquè, de petit, era molt pallasso i m’agradava divertir els altres. Els meus referents eren Jim Carrey i Robin Williams. Potser, a partir d’“El Joc del Penjat” (2008), van veure en mi una part molt torturada i van començar a donar-me personatges dramàtics… fins ara. Però el meu càsting per a la sèrie de TVE “Abuela de verano” (2005) va consistir a fer imitacions. Vaig imitar el rei Juan Carlos, Torrente, Pocholo o Carmen de Mairena. Les imitacions del repertori de Carlos Latre, vaja. Com jo no tenia encara currículum per ensenyar a Joaquín Oristrell i Pep Armengol, el director i el cap de càsting d’“Abuela de verano”, els vaig fer les imitacions, i els van agradar. Anys després, un dia em vaig trobar Latre a l’ascensor i li ho vaig dir: “Tu vas ser la meva inspiració”. Sí, el cinema ha trigat a descobrir el pallasso que hi ha dins meu.

És això que dius: potser per a molta gent de la indústria del cinema i la televisió projectaves una imatge molt continguda.

Però qui em coneix bé sap que sóc ben bé el contrari. Les pròpies directores de càsting de “Loco por ella” van apostar per mi en aquest registre còmic. També el realitzador de la pel·lícula, Dani de la Orden, sabia que jo podia donar bé en comèdia, perquè ens coneixem des de fa molt temps. A la meva carrera havia fregat la comèdia a pel·lícules com “3 metros sobre el cielo” (2010) i “Tengo ganes de ti” (2012), on el meu personatge, Pollo, tenia un punt clownesc, com d’escuder de Mario Casas. A la sèrie de TV3 “Cites” (2016), vaig jugar a la comèdia romàntica. I “El sexe dels àngels” (2012) tenia un to lleuger, desinhibit. Estava esperant una comèdia romàntica pura i dura com “Loco por ella”. I, a sobre, el repartiment és excel·lent. Clara Segura, per exemple, és molt potent. Clara és una gran. En altres seqüències, però, l’espectador pot passar del riure a la llàgrima gràcies al talent de Luis Zahera.

Dani de la Orden, Susana Abaitua i Alberto Cervantes en el rodatge de “Loco por ella”.

Després del film de Dani de la Orden, t’has posat a les ordres de Paco Caballero a “Donde caben dos”, que acabes de rodar. Aquí, definitivament, t’has resquitat de tants anys sense mostrar la teva part jocosa i divertida.

És una comèdia encara més eixelebrada. El context, que és el món del sexe, era més propici. La pel·lícula de Paco és una gran festa, amb personatges molt particulars, encara que també hi ha moments més intimistes, sobretot, els relacionats amb el meu personatge i el de Ricardo Gómez.

A “Donde caben dos” també apareix la teva germana, Ángela.

Ángela és molt bona actriu, especialment de comèdia. Des de petits, als dos ens encanta fer ximpleries. Sé del cert que, durant el rodatge de “Donde caben dos”, els de l’equip s’havien d’aguantar el riure cada vegada que actuava ella.

Has estat nominat al Goya al Millor Actor de Repartiment per “Adú”, de Salvador Calvo. Veurem què passarà el 6 de març. La teva anterior i única nominació va ser per “El Joc del Penjat”. T’estranya que hagin passat tants anys entre una i altra nominació?

Això dels premis és molt complicat. Cada any coincideixen moltes bones interpretacions i és difícil triar. En el cas d’“Adú”, agraeixo que hagin reconegut la meva feina i m’hagin nominat al costat d’actors que són uns referents per mi i als quals aprecio personalment, com són Sergi López (“La boda de Rosa”), Juan Diego Botto (“Els Europeus”) i Alberto San Juan (“Sentimental”). Per cert, Alberto San Juan també forma part del repartiment de “Loco por ella”, i és brutal. Alberto, a més d’un grandiós actor, és un gran dramaturg i té un cap privilegiat.

Álvaro Cervantes, Jesús Carroza i Miquel Fernández a “Adú”.

He llegit a una entrevista una frase teva que m’ha cridat l’atenció: “El rigor genera entusiasme, i l’entusiasme genera rigor”.

És una espècie de mantra per mi, però, en realitat, és una frase del meu mestre, Fernando Piernas. Quan el poses en pràctica, és tal qual. És un peixet que es mossega la cua: et poses a treballar i t’entra l’entusiasme, i a l’inrevés.

Recentment, vas compaginar un parell de rodatges: les pel·lícules “Legado en los huesos” i “Ofrenda a la tormenta”, que són els dos últims lliuraments de la “Trilogía del Baztán”, i la ja esmentada sèrie “Brigada Costa del Sol”. Va ser dur?

Era la primera vegada que feia una cosa així, això de compaginar dos papers, i, malgrat no ser una situació ideal, va tenir una part positiva, i és que em vaig sentir capaç de fer-ho. I no em vaig estressar. D’altra banda, la meva col·laboració a la “Trilogía del Baztán” era petita i em dirigia un amic com Fernando González Molina. I, en el fons, fer un personatge tan malvat i retorçat com Berasategui a les dues pel·lícules va ser divertit, perquè em permetia disfressar-me i afegir-me elements de caracterització, com un masclet. De petit, el Carnestoltes era la meva festa preferida. Ni el Nadal, ni els Reis! El Carnestoltes! La meva àvia em cosia les disfresses i me les posava. Amb els anys, he fet d’això la meva professió. Ser actor és això: no deixar de canviar de vestit, de cara.

Al setembre, també et veurem més aviat desimbolt i juganer a “Malnazidos”, una bogeria ambientada en la Guerra Civil, dirigida per Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro.

“Malnazidos” era el caramel que em faltava. Una pel·lícula de zombis i Guerra Civil, no cal dir més! Conec tota la filmografia de Ruiz Caldera, i és un tòtem de la comèdia. A més, aquest projecte em permetia tornar a coincidir amb Miki Esparbé després de “Brigada Costa del Sol”. Miki és un company meravellós i genera un clima de feina estupend. El repartiment és estupend: Luis Callejo, María Botto, Aura Garrido, Dafnis Balduz… El meu personatge, Mecha, és una mica rondinaire, un paio ferit, bastant cremat.

Álvaro Cervantes i Luis Callejo a “Malnazidos”.

Després de sèries tan populars i comercials com “Los nuestros” (Telecinco), “Hermanos” (Telecinco) o “Carlos, rey emperador” (TVE), et va arribar un film que és tot el contrari: una absoluta immersió al cinema d’autor com és “El árbol de la sangre” (2018), de Julio Medem. Una experiència inoblidable?

Totalment. Em va impactar. Julio és una persona tan sensible, i estima tant els seus personatges… Vaig fer una prova per a ell de tres hores, la més llarga de la meva vida. Després, en el rodatge, genera una atmosfera molt especial, i les seves històries et permeten passar per molts estats emocionals. És molt delicat, molt fi. Treballa molt amb el subconscient. Després, en el muntatge, és impressionant com Julio ordena les imatges.

Alguna assignatura pendent? Algun director o directora amb qui t’agradaria treballar?

Doncs tinc moltes ganes de treballar amb Paco León. Admiro les seves pel·lícules com a realitzador, i m’han explicat com és la seva relació amb els actors. És un mestre de la comèdia, i em faria molta il·lusió estar a una pel·lícula seva.

Poca gent sap que ets productor i que, a més d’obres de teatre, com la que vas produir per a Marc Martínez, també has produït tres curtmetratges: “Avalancha” (2013) i “Zarpazo” (2017), dirigits per Nerea Castro, i “Paraíso azul” (2018), de Daniel de Vicente. Ets molt inquiet.

Vaig començar els estudis de Comunicació Audiovisual, tot i que no els vaig acabar, i sempre m’ha interessat explicar històries, bé sigui com a actor o com a productor.

Álvaro Cervantes i Susana Abaitua a “Loco por ella”.

Arran de l’estrena del film de Salvador Calvo “1898: Los últimos de Filipinas” (2016), pel qual molts pensaven que series nominat al Goya, vas dir que no hi ha experiència comparable a la de veure una pel·lícula a una sala de cinema. Has d’estar passant-ho malament amb aquesta pandèmia, que ha obligat a tancar, definitiva o temporalment, un munt de cinemes.

La veritat és que em fa molta pena, i tinc por que la gent s’oblidi de l’experiència col·lectiva d’anar a un cinema. Els hàbits són fàcils de perdre. Tinc ganes que les sales tornin a obrir i que les persones superin la seva por d’entrar-hi. Per sort, amb les nominacions, alguns dels films que competeixen pels Goya s’han reestrenat.

I, entre aquests llargmetratges, en tens alguns de preferits? No s’hi val dir “Adú”: això ho donem per fet.

(Riu). Doncs et diria que m’encanten dues òperes primes com “Las niñas”, de Pilar Palomero, i “Ane”, de David Pérez Sañudo. Quina manera d’innovar el llenguatge cinematogràfic! D’altra banda, en aquesta mateixa edició, hi ha obres de cineastes amb els quals jo he crescut com a espectador, com ara Icíar Bollaín (“La boda de Rosa”), Isabel Coixet (“Nieva en Benidorm”), Cesc Gay (“Sentimental”) i Juanma Bajo Ulloa (“Baby”). Són uns Goya amb molt de talent.

Alguna frase-mantra nova i inspiradora per acomiadar l’entrevista?

Doncs ho hauré de deixar per a la pròxima entrevista, perquè ara no se me’n ocorre cap, (riu).

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.