Succeeix dia rere dia. Arriben pasteres a Espanya i d’altres creuen el Mediterrani per acabar desembarcant a Itàlia. L’ONG Open Arms rescata centenars de persones cada any. Busquen una vida millor, una salvació per a les seves famílies, que es moren de fam al seu país d’origen. De tant en tant ho veiem a la televisió. Alguns ens posem les mans al cap i ens preguntem com pot continuar passant. Com, davant la passivitat d’Europa i del món sencer, centenars d’homes, dones, embarassades i nens es llancen al mar per buscar un futur millor. D’altres, directament, miren cap a una altra banda. Aquesta és la realitat d’’Adú‘, la pel·lícula espanyola que ha rebut 13 nominacions als Goya –incloent la de millor pel·lícula i director–, i que per a molts resulta incòmoda de veure.

La pel·lícula, que es va estrenar l’any passat i que ara ha tornat a les sales de cinema (també disponible a Netflix), explica la història d’Adú, un nen que perd la seva mare i que al costat de la seva germana inicia una aventura cap a Europa. L’objectiu és, com la majoria dels seus companys a Camerun, sobreviure. Veiem el drama de la immigració des dels ulls d’un nen de 6 anys. El veiem en ell, en la seva germana i en l’amic –gairebé un àngel de la guarda– que l’acompanya quan sembla no haver-hi sortida. Impossible no preguntar-nos què faríem nosaltres. Què faríem nosaltres si no ens en quedés res i fóssim un no ningú. Sense recursos, amb tan sols una motxilla amb un parell de mudes per no passar fred. I el pitjor: què faríem si fóssim un nen, que no entén per què el món el tracta així; per què no mereix menjar tres vegades al dia o tenir un sostre sota el qual protegir-se.

Moustapha Oumarou, ‘Adú’.

La cara més amarga de la immigració ens la mostra Moustapha Oumarou, el nen protagonista de la cinta, qui, curiosament, no pretenia ser actor. L’equip d’’Adú‘, dirigit per Salvador Calvo, va entrevistar 6.000 nens fins a arribar a ell: el diamant en brut de la producció, la mirada de la innocència més pura. Ell, i els seus grans ulls, s’emporten les nostres llàgrimes, i la nostra indignació davant tanta injustícia. L’equip de càsting se’l va creuar jugant al carrer. Ha hagut d’aprendre a ser actor, a memoritzar els guions –no sap llegir ni escriure–, però, a canvi, ara va a l’escola i ha reunit suficients diners perquè la seva família estigui bé. Aplaudiment merescut també per al seu àngel de la guarda: Adam Nourou, nominat al Goya a millor actor revelació.

Així com la història d’Adú funciona perfectament davant l’espectador, costa l’encaix en la producció de dues històries paral·leles. D’una banda, tenim a un grup de guàrdies civils que viuen els assalts de subsaharians a la tanca de Melilla. D’altra, la història d’un pare i una filla que estan destinats a no entendre’s. El pare, encarnat per l’actor Luis Tosar, és un fidel defensor dels elefants. No obstant això, ningú no ens explica d’on ve aquesta obstinació per salvar-los dels furtius; per què hi dedica la seva vida i s’allunya així de la seva filla, interpretada per Anna Castillo, una adolescent que només vol passar-s’ho bé. Les dues trames funcionen com a denúncia social: la matança d’elefants per treure profit dels seus ullals i la cara amarga dels immigrants a Melilla, però, com a històries, les podríem extreure de la producció sense que hi passés res. I aquest és el problema.

‘Adú’.

Ara que està de moda la docusèrie d’HBO ‘Vitals‘, que mostra la crua realitat de la pandèmia entre les parets d’un hospital –el Taulí de Sabadell–, ‘Adú‘ ens planteja la mateixa necessitat: la de consumir pel·lícules que són un bany de realitat en tota regla. A ningú no li agrada veure malalts a l’UCI debatent-se entre la vida i la mort perquè un virus ocupa els seus pulmons, de la mateixa manera que a ningú no li agrada veure la pobresa a l’Àfrica. Però és necessari. Les dues realitats existeixen, i no podem actuar com si no hi tinguessin res a veure amb nosaltres. Ens fa mesquins i ens deteriora com a societat. El fet de no tenir el coronavirus o que ens afecti menys, no significa que puguem fer un botellón amb els nostres amics. De la mateixa manera que viure a Espanya no hauria d’insensibilitzar-nos davant d’allò que passa al Camerun. Són vides humanes, igual que les nostres. I no tenen la culpa d’haver nascut al lloc equivocat.

Bàrbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.