L’autor de ‘Years and Years’ firma aquest retrat tan dur com emotiu de la irrupció de la SIDA al Londres dels anys 80

Russell T. Davies proposa a ‘It’s a Sin’ un retrat de la irrupció de la SIDA al Londres dels anys 80 sumant els paràmetres de dues de les seves sèries més celebrades. De ‘Queer As Folk’ en recupera la idea del grup d’amics que prova de viure la seva sexualitat amb llibertat, partint de la radiografia íntima per arribar a un discurs més ampli sobre la superació dels prejudicis, tant des dels governs com dels propis nuclis familiars. De ‘Years and Years’, aquesta mirada als contextos polítics i històrics, siguin del passat o distòpics, com a síntesi del present: la seva sèrie tracta de la SIDA, però funciona perfectament com a paràbola d’un món abocat a una plaga que en deixa les costures al descobert.

It's a Sin
“It’s a Sin”.

Herències a banda, ‘It’s a Sin’ és segurament un dels millors i més personals treballs de Davies. Molt sovint, aquest tipus de relat de denúncia sucumbeix a la temptació de la pedagogia, oblidant-se pel camí de construir personatges creïbles i un articulat dramàtic rigorós. Dit d’una altra manera, que una ficció sigui necessària, en tant que visibilitza un tema que requereix del màxim focus possible, no la fa bona d’entrada. No és el cas. Aquesta sèrie estrenada a HBO és brillant per la seva manera de mostrar el tema des de diferents perspectives, perquè sap fer que els protagonistes interpel·lin l’espectador amb cadascuna de les seves decisions i per la seva devastadora mirada a uns estigmes que, per més que sovint s’insisteixi a relativitzar-los, persisteixen en els nostres dies.

Keeley Hawes en el paper de Valarie Tozer. “It’s a Sin”.

Davies té un domini indiscutible de l’impacte emocional. Com ja passava a ‘Years and Years’, aquí construeix una història que se’ns fa propera i versemblant, poblada de persones que apel·len a la nostra empatia i transiten per la pantalla entre sonoritats i actituds que resulten familiars. I quan ens té atrapats en el seu univers d’anhels i projeccions, la realitat ho espatlla tot. A ‘It’s a Sin’ juga hàbilment amb el pas del temps i la certesa que la majoria dels seus protagonistes no arribaran als trenta anys. Els 80, aquesta dècada tan sublimada, és presentada aquí com el somni interromput d’infinitat de persones que van veure laminada la seva identitat i van haver de conviure amb la idea de la mort. És, aquest aspecte, el que torna ‘It’s a Sin’ una sèrie particularment dura i incòmoda, ja que en tot moment saps que l’itinerari dels protagonistes porta cap a la fatalitat. La mires amb el cor encongit perquè saps que t’encamines a una catarsi que no té res de balsàmica. És, doncs, una sèrie per recordar-nos que les altres pandèmies no són tan llunyanes, i que els seus ressons perviuen perquè, en el fons, les societats insisteixen a cometre els mateixos errors i a abonar-se als mateixos prejudicis.

Olly Alexander en el paper de Richie. “It’s a Sin”.

Si sap anar més lluny de la simple recreació és gràcies a que els personatges estan plens de matisos i encarnen punts de vista molt diferents, fins i tot divergents, sobre un mateix tema. Hi fa molt, en aquest sentit, la gran feina de tots els intèrprets (atenció al magnífic Olly Alexander, del que probablement tornarem a sentir a parlar), amb els que acabes sintonitzant amb una intensitat que deixa absolutament estabornit. Una sèrie imprescindible per saber d’on venim i, també, on som ara.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.