El problema de queixar-se és que, per molt carregat de raons que un estigui, és fàcil acabar resultant un corcó, un ploramiques, un pesat de nassos, en definitiva. Per això admirem tant els qui són capaços de viure en el greuge perpetu i expressar-ho de manera talentosa: ens representen i fan la feina bruta, amb enginy esmolat, de manera que la resta de mortals en tenim prou en assenyalar-los i exclamar: “això, això!”.

Fran Lebowitz va publicar el seu darrer llibre per a adults el 1981. Des d’aleshores, tot i no superar el seu bloqueig creatiu davant la pàgina en blanc, ha gaudit d’una presència sinó constant, com a mínim regular, als mitjans de comunicació. La conviden ja més com a personatge que com a escriptora. O com a escriptora que la seva obra és el seu personatge: malcarada, aguda, càustica, enginyosa… i novaiorquesa. Martin Scorsese li ha dedicat una sèrie documental, ‘Pretend It’s a City’ (‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’), que la consagra definitivament com a icona de la ciutat, al costat de l’Empire State Building, els batuts de papaia, les estacions creepy de metro o l’Elmo pollós de Times Square.

Fran Lebowitz. “Supongamos que Nueva York es una ciudad” (“Pretend It’s a City”). NETFLIX © 2020

Al llarg de set episodis, Fran Lebowitz explica tot el que li molesta. I que, en essència, es podria resumir en: la gent. Per tant, viure en una ciutat de 14 milions d’ànimes li dona 14 milions d’oportunitats d’engegar diatribes sobre tot allò que l’agredeix. L’espina dorsal de la sèrie són unes converses entre Scorsese –amic de fa dècades– i ella a The Players, un club teatral situat a Gramercy Park, amb accés exclusiu per a socis. El director s’insereix a l’escena i fa allò seu tan característic d’engegar a riure de zero a cent en un mil·lisegon. Lebowitz explica com es va instal·lar a la ciutat, en uns temps en què Nova York era francament salvatge. Hi explica com va fer de taxista i, de tant en tant, li intentaven donar la propina en porros. I que va triar aquesta feina perquè treballar en un bar volia dir forçosament haver-se d’allitar amb l’encarregat, si es volia aconseguir un torn laboral.

Un dels escenaris on està rodada la sèrie és la immensa maqueta de Nova York que hi ha al Queen’s Museum. És el gran personatge passiu de ‘Pretend It’s a City’. Lebowitz passeja amb aire sever per diverses localitzacions que representen tant la ciutat tradicional com la nova. Malgrat tots els greuges, Lebowitz deixa clar que no viuria a cap altre lloc, fins al punt que arriba a reclamar la tornada del Concorde per poder anar i tornar a Los Angeles sense la llauna d’haver-hi de passar la nit. No som lluny, doncs, del territori Woody Allen. I, de fet, alguns dels aforismes segur que el de Brooklyn els podria fer passar com a seus.

Fran Lebowitz. “Supongamos que Nueva York es una ciudad” (“Pretend It’s a City”).

Aquest relat més o menys lliure de la seva vida es combina amb fragments de les seves actuacions a teatres o late shows. La rapidesa amb la qual pot respondre una pregunta punyent, o la riquesa de les seves anècdotes la converteixen en una entrevistada agraïda: només cal deixar-se portar. El seu humor grinyola en algun punt, quan analitza fenòmens més contemporanis, però la incorrecció política sol envellir bé, així que el gruix del material d’aquesta septuagenària pot captivar encara públic de totes les edats. Amb la seva melena esbullada, roba fosca i ulleres severes, té un aire d’estrella del rock and roll. En molts sentits, Lebowitz funciona com a una mena de comediant d’stand up, només que ella prefereix disparar el seu material ben repantigada. Quan tots els referents de l’escena als anys seixanta i setanta ja són morts –Philip Kaufman, Lenny Bruce, Richard Pryor– ella manté encara aquella actitud de no tolerar cap tonteria i no demanar permís ni perdó.

A partir d’aquí, la sèrie pot ser divisiva. Si entres en el personatge, l’escoltaries hores i hores, per l’agudesa i per ser memòria viva de la Nova York més insolent. Sinó, l’esnobisme que supura tot plegat farà difícil acabar el primer capítol. En tot cas, tot i que és una sèrie filmada i firmada per Scorsese, és ella qui es menja el projecte. Això fa que, des del punt de vista formal, no destaqui especialment. Després d’haver-se gastat el que no està escrit en la fallida ‘Vinyl’, el director ha preferit anar al format petit, pressupost ajustat i, sense cap exhibició visual, limitar-se a capturar el geni (i el mal geni) d’una de les seves amigues. A vegades, una imatge val més que mil paraules. Però, d’altres, mil paraules valen més que un milió d’imatges.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.