El 7 de febrer HBO estrena ‘Vitals’, un retrat d’històries íntimes al cor d’un Hospital de Barcelona. Gravat durant els moments més durs de la pandèmia de la Covid-19, ‘Vitals’ explora els reptes físics i emocionals als quals es van haver d’enfrontar pacients i sanitaris. El seu director, Fèlix Colomer, ens explica la seva experiència al capdavant d’aquesta producció d’El Terrat (The Mediapro Studio).
Ens trobàvem a mitjans de març, amb un confinament total i amb les UCI plenes quan un amic metge em truca i m’insisteix: “Has de fer un documental del què està passant a dins dels hospitals”. Li responc que tant de bo, però que això és impossible perquè els hospitals són molt hermètics i estan tancats a qualsevol càmera, periodista, etc.
Així i tot, ho provo amb l’Hospital Taulí, el de la meva ciutat, Sabadell. I bingo. L’Aleix, un noi jove i amb empenta, igual de motivat que jo, m’obre les portes de l’hospital.
El repte era complicat, ja que els primers dies havia d’explicar als 4.000 treballadors de l’hospital qui era jo, aquell noi que es movia amb una càmera pels passadissos de cadascuna de les plantes. De mica en mica, tothom em coneix i vaig intimant amb molts d’ells.
El primer dia el passo sencer a la planta 9, una de les úniques on en aquell moment hi havia pacients COVID. En acabar la jornada, em dirigeixo a dues de les auxiliars d’infermeria de les que m’he enamorat, la Sandra i la Noe. Els hi proposo que, a partir d’ara, les seguiré al seu dia a dia tant a l’hospital com a casa seva. Accepten que les gravi sopant amb els seus fills, que els hi posem un micròfon mentre són a l’hospital i a què estiguem ben a prop tant en els moments més bonics (sí, n’hi ha) com els més complicats.
I amb aquest mateix procediment, poc a poc, anem sumant protagonistes al vaixell. En el cas dels pacients és diferent. Entro a l’habitació sense càmera i amb la mateixa EPI que duen els sanitaris. Em presento i els explico que estic fent un documental i que m’encantaria que en formessin part. Tots em diuen que sí, que aquesta història s’ha d’explicar. Després parlo amb les famílies, a qui també vull gravar. Totes accepten i això ens permet seguir la història des de les dues bandes.
A partir d’aquí, visc moltíssimes emocions de tristesa, ràbia, alegria, nervis, etc. En només dos mesos conec molta gent que està vivint una situació límit i això em fa reflexionar molt sobre la fragilitat de tot plegat. És vital viure tan a prop de l’hospital, ja que faig un horari d’unes 10 hores al dia tancat allà. Això sí, faig una pausa per anar a casa on em desinfecto, dino mentre parlo amb la meva parella i faig una petita migdiada per ben ràpidament tornar cap al Taulí.
Un dels dies que visc amb més frustració és el dia que mor un dels pacients protagonistes. És un xoc emocional, ja que l’he vist arribar el primer dia que va ser a l’hospital i estava molt bé, tenia forces, menjava, etc. De mica en mica es va anar apagant fins a fer-ho del tot. Dubto una mica, però ho tinc clar: aquesta mort també ha de formar part del documental. La COVID mata i no s’ha d’amagar ni tampoc fer eufemismes. La família ho recolza més que ningú, ja que són conscients de la importància i del valor que tindrà el testimoni del seu pare/avi.
Com que anem sumant persones de tot arreu (malalts de l’UCI, una metgessa MIR, una infermera de quiròfan que ara està a l’UCI, etc.), arriba un punt que no puc abastar-ho tot i comença a venir un segon operador de càmera, amb qui ens dividim els pacients i sanitaris. A més, també comptem amb un sonidista que ens ajuda a millorar la qualitat del so. També és en aquest moment on la productora El Terrat se suma al projecte per fer-lo més gran i comparteix coproducció amb Forest Film Studio. Paral·lelament, el muntador amb qui sempre faig tàndem va editant tot allò que rodem. Això ens permet editar un teaser, que comencem a moure per plataformes fins que arriba el dia de la gran notícia: HBO vol ‘Vitals’. És un dels dies més bonics professionalment que recordo. Tot i haver rebut moltes propostes que tenen la COVID com a fil conductor, cap és com la nostra, diuen. Valoren dos punts claus: l’accessibilitat única al rovell de l’ou, i el fet de rodar-ho en present, és a dir, que no s’utilitzin recursos fàcils com entrevistes o veus en off sinó que vivim les alegries i angoixes dels protagonistes al mateix moment que les estan vivint ells.
Personalment, n’estic molt content, ja que el resultat final m’ha demostrat que si tens ganes i motivació, agafes una càmera i li poses hores, els resultats acaben arribant. Però sobretot estic content perquè les històries de tantes persones invisibles durant la pandèmia es donaran a conèixer i serviran d’altaveu per totes aquelles altres que segueixen sent invisibles.
Sasha, realitzat com a projecte de fi de carrera, és el seu primer llargmetratge com a director i guionista. El segon, Shootball, es va estrenar a la Seminci (secció Internacional), a TVE (‘Documentos TV’) i a TV3 (‘Sense Ficció’). Tots dos projectes han estat guardonats a festivals d’arreu del món. Ha escrit i dirigit el curtmetratge MAR, protagonitzat per Diana Gómez, Paula Jornet i Òscar Dalmau. Com a muntador, ha editat “Peret i l’origen de la rumba catalana” i ha format part de l’equip de muntatge a “El rey de la Habana, d’Agustí Villaronga, entre d’altres projectes destacats.
