El director Lluís Quílez (Barcelona, 1978), tot un referent al món dels curtmetratges gràcies a títols com “El siguiente”, “Avatar” o “Graffiti”, signa el seu segon llargmetratge, “Bajocero”, que Netflix estrena el 29 de gener. A la pel·lícula, Javier Gutiérrez interpreta el conductor d’un furgó de perillosos presos que s’enfronta a una amenaça exterior. Un thriller ple d’acció, neu i fred, però també de sentiments i humanitat.

És una cosa que no s’acostuma a preguntar als directors, perquè es dona per fet que la seva resposta serà afirmativa, però, estàs satisfet amb “Bajocero”?

Doncs sí. Tinc confiança en la pel·lícula. Em representa bé com a director. És la que volia fer i que tinc ganes que la gent vegi. Han estat anys de treball fins a arribar aquí i crec que els espectadors gaudiran. Estic convençut que connectarà amb ells i els provocarà sensacions fortes. Estic il·lusionat.

Igual que el teu curtmetratge més popular, “Graffiti” (2015), “Bajocero” també és una història de sentiments, plena d’amor i afecte. Encara que, al principi, no ho sembli.

El motor del guió és l’amor d’un pare per la seva filla, un pare interpretat per Karra Elejalde. I el que faig és barrejar això amb una pel·lícula de misteri amb moltes sorpreses. Tenia ganes de fer un thriller amb personatges forts, començant pels de Javier Gutiérrez i de Karra, i no muntar només una muntanya russa de seqüències d’acció.

I aquí entren dos mons: el que passa a l’interior del furgó de presos, amb Javier Gutiérrez tancat amb tots els delinqüents, i el que succeeix fora, a la freda nit.

Javier Gutiérrez y LluÍs Quilez
Javier Gutiérrez i Lluís Quilez. “Bajocero”.

És el xoc de dos conceptes: el personatge de Javier representa la seguretat i l’ordre que li dona l’interior del furgó, i Karra, des de fora, simbolitza el salvatge, el visceral, el primitiu. La meitat de la pel·lícula és claustrofòbica, i l’altra està associada a la natura, al fred, la neu i l’aigua, que li donen a “Bajocero” una gran personalitat visual. I també s’ha cuidat al màxim l’apartat del so.

En aquest sentit, admets alguns referents temàtics i visuals al film?

Sí, el cinema dels vuitanta de John Carpenter, per exemple. També m’agrada molt Alfred Hitchcock.

Tornem al furgó, a aquest Javier Gutiérrez que està envoltat del pitjor de cada casa, per dir-ho d’alguna manera. “Bajocero” parla de la necessitat de parlar per poder enfrontar-se, junts, a l’amenaça.

Una altra de les idees interessants de la trama és comprovar com uns homes tan diferents com són aquest vigilant i els presos es veuen obligats a dialogar. És el que passava, per cert, a “Assalt a la comissaria del districte 13” (1976), de Carpenter. Javier Gutiérrez és un paio normal, poc heroic, que es troba en una situació excepcional que li supera. No està preparat.

L’elecció de Gutiérrez va ser molt meditada. Efectivament, no dona el perfil d’heroi.

Clar, jo no volia un Mario Casas per a aquest paper. L’interessant era veure com se les arreglava Javier amb molts enemics dins i amb un fora. Com bregava amb tot això. A la pel·lícula acaba apareixent la companyonia i s’arriben a produir escenes molt emotives. I fins al final no expliquem als espectadors per què aquest furgó ha estat assaltat, quins motius hi ha darrere de tot això i què pretén Karra Elejalde.

Andrés Gertrúdix, Edgar Vittorino, Luis Callejo, Florin-Opritescu i Javier Gutiérrez (d’esquenes) a “Bajocero”.

Parlem del repartiment: al capdavant, Javier Gutiérrez i Karra Elejalde, el bo i el dolent. Però, en els flancs i sumant forces en una mateixa direcció, ni més ni menys que Luis Callejo, Andrés Gertrúdix, Florin Opritescu, Patrick Criado, Édgar Vittorino, Isak Férriz, Miquel Gelabert…

Jo tenia clar que necessitava actors boníssims que, a més, es poguessin enfrontar a les duríssimes condicions del rodatge. No és el mateix filmar de nit a zero graus que de dia a una cafeteria. Necessitava uns actors que fossin uns ‘màquines’ i que poguessin crear la il·lusió que, efectivament, estàvem en un entorn carcerari. Fins al més pur secundari és triat al mil·límetre, com Àlex Monner, que només apareix en una escena. Patrick Criado és brutal. Isak Férriz va fer ell mateix algunes escenes d’acció. En el cas de Karra Elejalde, volia recuperar el Karra romàntic dels thrillers dels seus inicis, el de “La madre muerta” (1993) o “Los Sin Nombre” (1999). No buscava el Karra recent de comèdies com “Ocho apellidos vascos” (2014). Es va crear una química boníssima entre tots ells. A més, alguns només coneixien la meitat dels seus diàlegs i juguem molt a la improvisació.

On es va rodar la pel·lícula?

Els interiors, a un plató. Els exteriors, a la Sierra madrilenya, prop de Guadalajara. Però no volia que s’associés la història a cap lloc en concret.

Una pel·lícula d’acció rodada aquí… Ets un director de reptes?

Sí, l’acció és cara i difícil de rodar. “Bajocero” ens va portar molts reptes. Reptes enormes! No li arribem ni a la sola de la sabata a una pel·lícula de la saga “Fast & Furious”, però si que tenim moments d’acció, suspens i misteri molt satisfactoris. És complicat rodar una pel·lícula d’acció en una indústria com aquesta, que ha acostumat el públic a les comèdies. I als espectadors els agraden aquestes comèdies, és a dir que és un cicle que es retroalimenta, però, de mica en mica, ens anem obrint a l’acció i al thriller. La veritat és que, a les pel·lícules que se m’ocorren a mi, hi ha pocs riures. Tinc una tendència natural cap al misteri.

Javier Gutiérrez. “Bajocero”.

Una tendència natural cap al misteri i una vocació de narrador d’històries.

Sempre que explico als meus alumnes com soc com a director, els explico la història d’aquests xamans antics que explicaven relats a la seva tribu al voltant del foc. Ara, els cineastes fem exactament mateix que aquests xamans, però amb efectes especials. En essència, això nostre és igual a allò seu d’abans.

I com va viure aquest xaman el confinament?

Doncs com tothom: fent pizzes. Seguint amb el símil, tinc tres pel·lis al forn en diferents estats de cocció! I també he estat fent classes online.

Per cert, al contrari del que molta gent creu, “Bajocero” no és el teu primer llargmetratge.

És cert, el 2014 vaig rodar “Out of the Dark”, una pel·lícula per encàrrec amb moltes coses que em representen i moltes que no. No estic d’acord amb unes quantes decisions artístiques que es van prendre, però vaig aprendre moltíssim. Anar-te’n a Colòmbia a rodar t’ha d’ensenyar alguna cosa, per força. Amb “Bajocero” m’he tret l’espina d’“Out of the Dark”.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.