Tornem a ésser aquí. Esperant James Bond com a Godot, “Sense temps per morir“, tornem com nens a reprendre el curs del cinema, incrèduls davant tot això que està passant, però amb la brúixola d’exploradors indicant-nos que el nord continua estant al nord i sense deixar anar el timó de la confiança, encara que caiguin els plans i les estrenes del calendari.
“Volver a empezar”, el títol de l’Oscaritzada pel·lícula de Garci que han agafat en préstec per a “Herself”, pel·lícula de recent estrena en la seva versió espanyola, és una expressió que en aquestes dates del nou any pren un gran significat. Efectivament, després de la mitigada xerinola del cap d’any, tot torna a començar, el cinema també, encara que aquest no sigui un any qualsevol com no ho va ser l’anterior. Permanentment perplexos per això que no s’acaba del tot, intentant organitzar les nostres agendes acabades d’estrenar mentre ens parlen de vacunes, comencem ja a fer previsions i càbales sobre premis i a preguntar-nos qui guanyarà el partit que s’està jugant des que va començar aquest coronavirus que ens porta de cap i que ha desequilibrat les sales i les seves programacions promovent l’online i les plataformes, vull dir el cinema a casa, el de manteta, sofà i xocolata calenta aquest hivern. Però sigui com vulgui, hi ha alguna cosa que no canvia, els títols que el bon aficionat espera amb delectació. Tant hi fa per on t’arribin, poques coses són comparables a l’emoció que et produeix el tenir a mà, per fi, pel·lícules que portes temps desitjant assaborir, per comprovar per què es parla tant d’elles o per què les estan premiant.
Dos exemples puntuals ens han sortit al pas, en aquests últims dies entre torrons i panetones. El primer, “La madre del blues“, un film inspirat en una llegendària cantant que, en els bojos anys vint, es va obrir pas i va obrir camins, una dona de coratge encarnada per la tan poderosa Viola Davis que posa tota la carn a la graella i més, encara que el focus està posat en un dels seus companys de repartiment. I és que els premis que prenen temperatura i els experts més experts estan dient que l’Oscar li ho donaran a títol pòstum a Chadwick Boseman que ens va deixar prematurament, fa pocs mesos, amb tan sols quaranta-tres anys a causa del maleït càncer. Amb només veure la pel·lícula i els brillants moments que té a la funció el músic al qual encarna, en un estudi d’enregistrament de Chicago on transcorre l’argument, un integrant de la banda que vol desmarcar-se i s’enfronta als seus propis dimonis, s’esvaeix qualsevol recel o dubte que haguéssim pogut tenir els que pensàvem que era pecat llençar el premi. La pel·lícula t’impacta i, efectivament, en gran part és per ell, per la veritat i autenticitat que desprèn en el seu paper i la força que li dona a tot allò que diu i als esdeveniments, que se succeeixen en una cremallera d’emocions. És una actuació que es pot colar perfectament entre “El pare” d’Anthony Hopkins i el “Mank” de Gary Oldman per molt que aquests s’esgargamellin, per una raó molt senzilla: perquè és capaç d’aturar un cor.
Exactament igual que el segon exemple que vull posar, “Fragmentos de una mujer“, la cinta que enalteix Vanessa Kirby i que, si aixeca la barrera Frances McDormand, podria donar-li també l’Oscar, després de la Copa Volpi que va aconseguir a Venècia aquesta actriu a la qual molts segueixen des que va encarnar la Princesa Margarita a la popular sèrie “The Crown“. I és que comença amb un irresistible pla seqüencia de part amb assistenta suplent i marit desbordat, un irreconeixible i barbut Shia LaBeouf, trenta minuts d’un naixement amb final gens feliç que l’espectador haurà d’empassar-se i digerir abans que vingui tota la resta, un dramàtic discurs sobre el dolor, la frustració i el sentiment de culpa entre d’altres perles del collaret de la maternitat que presenten. Hi ha també una escena de discussió amb la mare, el que queda d’Ellen Burstyn, i una emocionada declaració en la seqüència de judici final a l’atribolada llevadora que són avals per a la tan cobejada estatueta.
El cinema sempre et sorprèn i, un any més, aquí estem sense que ens baixi aquesta febre. Tornem a parlar de cinema amb passió i tornarem a discutir si ens agrada o no ens agrada allò que anem veient, com la provocadora “Nuevo orden” de Michel Franco. I, mentre s’anuncia algun tancament de sales o passem per davant del que va ser en un altre temps un local on dormen els nostres somnis, apostem per “Otra ronda” i aquest descomunal Mads Mikkelsen capaç d’aixecar un mort recordant els seus temps de ballarí. Que no decaigui l’espectacle que arriben noves versions de “Dune“, amb Javier Bardem o “Cazafantasmas”. No hi ha temps per a la nostàlgia, no hi ha temps a perdre, cal aprendre a saltar les onades. I correrem una vegada més amb Tom Cruise a les seves missions impossibles i ballarem aixecant les nostres faldilles amb el “West Side Story” al què el mag Steven Spielberg dona la volta. Ens muntarem bons còctels amb acció trepidant, els millors musicals, drames i comèdies com “El agente topo” que us robarà l’ànima. A baix la mandra! Es pot enfonsar el món si cau el meteorit que va anunciar Nostradamus, però sempre ens quedarà el cinema per gaudir. I enmig de tant d’embolic, Cannes farà setanta-cinc anys. Queden moltes pàgines per escriure. No perdem la il·lusió ni l’alegria. Això no ha fet més que començar.
