El clixé diu que el cinema europeu retrata persones complexes enfrontant-se a situacions quotidianes, mentre que l’americà fa exactament el contrari: posar personatges ordinaris en tessitures extremes. I si hi ha una sèrie que complia el tòpic és “Breaking Bad”, i el seu professor mediocre de secundària convertit en improbable lord de la droga. Bryan Cranston estarà ja per sempre més lligat a aquest paper i, per bé que ha experimentat amb altres registres –des de mentor dels Power Rangers fins al president Lyndon B. Johnson– per a l’espectador mitjà sempre serà Walter White.

L’actor assumeix a “Your Honor” el repte de tornar a encarnar un paper amb bastants punts de contacte amb el personatge que li va donar la fama. Es tracta del jutge Michael Desiato, que es veu immers en un dilema moral de primer grau. El seu fill adolescent ha matat involuntàriament, en un accident de cotxe, un altre jove. Quan està a punt de lliurar-lo a la policia, confiant que se’n sortirà amb una pena menor, tot i haver fugit presa del pànic del lloc de l’accident, descobreix que la víctima no és algú qualsevol, sinó el fill d’un dels capos mafiosos de la ciutat de Nova Orleans. A partir d’aquí, es fa enrere i comença a ordir un pla per evitar que el seu fill sigui descobert, ja que dona per fet que el farien assassinar.

"Your Honor"
“Your Honor”

La sèrie és, fonamentalment, l’intent del magistrat –un home recte i brillant– per mantenir el vaixell de la coartada del seu fill navegant, tot i que cada cop el destí hi va obrint més vies d’aigua. És una ficció pensada per fer patir, ja que l’espectador acompanya el jutge Desiato i, per tant, té més informació que la resta de personatges que van intentant esbrinar les circumstàncies exactes del seu accident. El fet que el jove conductor sigui una bona persona –a vegades fins al punt de la caricatura– i que diverses circumstàncies li lleven quilos de culpa en el que va passar, fa que el públic participi del dilema entre fer-se justícia i passar pàgina.

Aquesta és la trama superficial. Però com era d’esperar en una sèrie que arriba amb el segell del matrimoni format per Robert i Michelle King –responsables, per exemple, de “The Good Fight”– “Your Honor” té una certa línia editorial diguem-ne política. La qüestió racial, per exemple, està molt present en la història. Perquè l’encobriment de l’accident acaba fent que un jove adolescent, negre, es vegi sotmès a una pressió intolerable. Les conseqüències de la pobresa estructural apareixen, a més, en diverses trames secundàries i paral·leles. 

"Your Honor"
“Your Honor”.

La part judicial, en canvi, fa de més ben atribuir al guionista Peter Moffat, que abans de dedicar-se a l’audiovisual (“The Night Of”, “Criminal Justice”) havia exercit de barrister, una figura anglesa assimilable a un advocat de tribunals. Tot i que “Your Honor” és l’adaptació de la sèrie israeliana “Kvodo”, Moffat ha aprofitat el seu coneixement sobre tot allò que passa entre les bambolines dels jutjats. Les togues imposen autoritat, però sota hi segueix havent-hi humans amb totes les seves contradiccions.

Tot plegat està narrat amb molta eficàcia i alguns moments de brillantor. L’escena de l’accident, per exemple, és molt intensa i amb una minuciositat pels detalls escabrosos que de nou feien pensar en “Breaking Bad”. Però la sèrie no pretén en cap moment ser-ne una rèplica: som molt més a prop del gènere procedimental, només que amb un embolcall visual una mica més ric que la típica sèrie de jutjats. I uns secundaris que arrodoneixen la proposta, sobretot Michael Stuhlbarg com a cap mafiós (en un paper radicalment diferent al del protagonista d’ “A Serious Man”, dels Coen, que el va fer popular) o Amy Landecker (una de les germanes de “Transparent”, aquí en el paper de detectiu que vol resoldre el cas).

"Your Honor".
“Your Honor”.

En la millor tradició del noir, la sèrie ens mostra com la podridura arriba a tots els racons i fins i tot als homes més rectes i honestos, si se senten entre l’espasa i la paret. Mentrestant, els tres principals joves de la sèrie acaben sent víctimes del món que se suposa que han d’heretar. La visió és qualsevol cosa, menys complaent.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.