La nova obra de Pixar és una extraordinària reflexió sobre de què parlem quan parlem de “viure”

L’estrena de “Soul” no ha estat exempta de controvèrsia, en ser la primera producció de Pixar que s’estrena a la plataforma Disney+ sense passar primer per les sales de cinema. És una decisió que fa mal perquè, si bé la versió en imatge real de “Mulan” ja va seguir aquest mateix camí (vist el resultat, tampoc no va ser un drama), Pixar sempre ha estat una garantia per omplir els cinemes, i els seus productes sempre han estat concebuts per ser vistos en pantalla gran. Una vegada vista, el lament per no per haver-la gaudit en un cinema no fa altra cosa que agreujar-se: “Soul” és una de les millors produccions de la companyia i també un dels millors films d’animació dels darrers anys, un espectacle visual i conceptual tan ple de detalls, matisos i horitzons expressius que mereix ser vista diversos cops per poder assaborir-la en tota la seva dimensió. És, com a les grans obres de Pixar, tant un relat com una experiència, perquè se serveix de l’animació i les seves potencialitats per reflexionar sobre les nostres disjuntives i emocions, sobre aquelles coses de l’existència que ens costa mirar de cara o dir en veu alta. L’acabes més conscient del que t’envolta, més capaç de comprendre els altres i a tu mateix, i és exactament això el que t’aporten les obres mestres. T’obren una finestra al món que farà que no el miris mai més de la mateixa manera.

Imatge de la pel·lícula "Soul".
“Soul”.

Soul” explica la història de Joe, un professor de música que es troba amb l’oportunitat de complir la seva gran aspiració: tocar el piano en una banda de jazz. Però el dia del seu gran salt professional pateix un accident. La seva ànima, incapaç d’assumir que no veurà materialitzat el seu somni, busca desesperadament la manera de tornar a la vida terrenal i poder complir-lo. Per aconseguir-ho estableix una singular aliança amb una ànima sense cos assignat que, per contra, no té cap ganes d’anar a viure al nostre món, perquè no hi veu encaix possible. Plena de delicioses referències a fites estètiques i motllos narratius (entre aquests últims, les pel·lícules sobre intercanvis de cossos, les comèdies celestials hereves de “El cel no pot esperar” i el propi univers de Pixar, per citar només uns pocs exemples), “Soul” és un viatge per a infinitat de temes i conceptes que deixen estabornit per la seva honestedat.

Imatge de la pel·lícula "Soul".
“Soul”.

Poques vegades es té l’oportunitat de veure una pel·lícula que interpel·li amb tanta sensibilitat sobre la vida i la mort, sobre les nostres prioritats i les nostres renúncies. Sobre de què parlem quan parlem de “viure”, en definitiva. Ho fa amb un humor irresistible marca de la casa (el “running gag” del gat i com el percep la gent de l’entorn quan es posa a parlar) i una banda sonora extraordinària (quina gran idea, la de refiar-la a Trent Reznor i Atticus Ross). Rius i plores amb la mateixa harmonia que el film fusiona estils i iconografies. Un dels debats oberts arran de la pel·lícula és si les seves reflexions són indicades per a nenes i nens. És cert que no ho posa fàcil al públic infantil (tot i que força més que “Inside out”, tot s’ha de dir) però també ho és que tracta temes que els concerneixen. No va dirigida a ells, però no els exclou. Sobretot perquè veure-la amb elles i ells és un bon pretext per parlar de coses que no acostumen a tractar-se amb tanta frontalitat a la pantalla.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.