Juntament amb ‘Tenet’, podria haver sigut una de les grans produccions del 2020, però es queda massa petit al seu costat. Li falta acció, recorre a tòpics, algunes vegades frega la paròdia i utilitza un dolent que hem vist ja sovint, desitjós de poder. Dirigida per Patty Jenkins, ‘Wonder Woman 1984’ destrueix les expectatives que havíem posat en ella, especialment altes després d’un any amb poques estrenes. Era la nostra darrera esperança després d’un pandèmic 2020 on el més semblant, com a pel·lícula d’acció, era el treball de Christopher Nolan i la seva física quàntica tortuosa. I, no obstant això, ens trobem amb una pel·lícula previsible on el conflicte és massa fàcil de resoldre.

Si alguna cosa salva la història és ella. La seva mirada, el seu somriure, l’espectacular vestit blanc quan baixa del cotxe. L’actriu Gal Gadot torna a deixar-nos bocabadats. El personatge antagònic, contràriament, perd per tots els costats. Tenim un vilà que vol aconseguir el control, concedint desitjos a qui se l’apropa -com si fos el geni d’Aladí- a canvi de complir els seus. Oblidant que a una superheroïna com la Dona Meravella (sota l’anonimat de Diana Prince) li van altres dolents. El seu poder és immens (és una semideessa!), i li posen un tirà terrenal, poc intimidant, interpretat per Pedro Pascal (el protagonista de ‘The Mandalorian’), que l’únic que vol és més i més, i que ja sabem, com acabarà.

“Wonder Woman 1984”

És també difícil visualitzar la transformació de l’amiga de Wonder Woman, l’actriu Kristen Wiig, que es converteix, de manera caricaturesca, en el guepard Cheetah. La seva evolució és, malgrat tot, interessant: una dona ignorada pel món que demana el desig de ser com la Diana. Llavors és respectada i desitjada pels altres. Però qui tot ho vol, ja ho sabem, tot ho perd. I tota la bondat i humilitat que tenia desapareix al mateix temps que creix el seu afany per ser més popular. El problema és la transformació final. Aquest felí estrany que se’ns presenta en la foscor (encara sort) i que sembla una broma al costat de la nostra protagonista.

En aquesta ocasió, torna a aparèixer l’actor Chris Pine, que ressuscita del passat per estar al costat de l’amor de la seva vida. L’amor. Una de les coses grans d’aquest mon i, especialment, de Wonder Woman. No existeix un altre desig per a ella que tornar a veure l’única persona que ha estimat. Desig concedit. És la història dels dos la que, si hem estat enamorats alguna vegada i ens sentit identificats amb el sentiment, ens toca per dins. Veure plorar Gador ens trenca en mil trossos. Salvar al món o viure al costat de la persona que t’estimes? Ja se sap. Una superheroïna sempre se sacrifica pels altres.

“Wonder Woman 1984”

Ambientada el 1984, és curiós veure com ha adaptat l’estètica de l’època. Les malles de ball i les cintes del cabell, les ronyoneres, els colors pastel del centre comercial que apareix al començament de la pel·lícula… Una seqüència de nivell molt baix que, per cert, recorda en aspecte la darrera temporada de la sèrie ‘Stranger Things’, ambientada també als 80. Destaca també en el film l’empoderament femení, cosa ja intrínseca en el món de Wonder Woman, com a princesa i guerrera amazona, criada per dones. Només cal veure els comentaris que llança als homes que se li apropen o la seva independència.

De la trama d’aquesta seqüela, es desprèn una moralitat que pot ajudar-nos en el nostre dia a dia. L’ésser humà sempre vol més. Un cotxe, armes nuclears, colonitzar un terreny, un milió de dòlars… Però tot té les seves conseqüències. Cal anar amb compte amb el que es desitja. Tenir diners o poder pot portar-nos més problemes que solucions. La pel·lícula ens mostra l’avarícia humana. En comptes de reflexionar sobre el que tenim, ens perdem en els desitjos: ser més forts, més sexis, més populars … I mentrestant, la vida passa. Wonder Woman ens dona una lliçó: aprendre a valorar el que tens. Una cosa que el 2020 ens ha ensenyat a tots.

Por Bárbara Padilla
Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.