Parlem amb el director Juanma Bajo Ulloa (Vitòria-Gasteiz, 1967) de l’estrena de la seva darrera pel·lícula, “Baby”, però, sobretot, parlem amb ell sobre la llibertat. Llibertat creativa i llibertat per construir el món tenebrós i sense diàlegs d’aquest film bellíssim sobre una mare (Rosie Day) que vol recuperar el seu bebè i entra a una mansió on l’ha venut i on el custodien tres dones dignes de conte de terror.

“Baby” és una pel·lícula contra el conservadorisme d’una indústria que només aposta pel convencional, per allò ‘que funciona’?

“Baby” neix com una pel·lícula lliure, feta amb les mans per un equip d’artesans que tenen la intenció de crear una obra bella i sincera, que tracta de trobar un públic igualment sobirà i “desprejudiciat”. El principal interès de la indústria i del poder establert és el de fabricar consumidors dòcils i dependents.

Algú, algun productor o alguna cadena, et va dir “només si la rodes amb diàlegs te la compro, li dono suport”?

El guió de la pel·lícula ha anat destil·lant-se fins a reduir els seus diàlegs al mínim. Finalment, durant el muntatge, vaig comprovar que aquest era el camí més honest i adequat: confiar en el propi llenguatge cinematogràfic. Però, tal com dius, efectivament va haver-hi reunions en les quals aquesta idea narrativa ens va perjudicar, i vàrem comprovar la paradoxa d’una civilització que es defineix com a ‘progressista i oberta’ en aparença, però que resulta, en realitat, profundament conservadora.

Què aporta, a nivell de llenguatge, de connexió amb l’espectador, el fet que no tingui diàlegs?

L’espectador passa de ser considerat com el consumidor passiu i bulímic habitual a participar, amb tots els seus sentits, en una experiència sensorial i emocional. Cada so, matís musical o mirada de les protagonistes es converteix en una informació valuosa. El públic és tractat com un ésser pensant capaç d’interpretar i connectar amb les seves emocions, sobre la base de la seva pròpia experiència personal.

Juanma Bajo Ulloa amb Harriet Sansom Harris, Rosie Day al rodatge de "Baby".
Juanma Bajo Ulloa amb Harriet Sansom Harris, Rosie Day al rodatge de “Baby”.

També és veritat que, al cap d’uns minuts, te’n ‘oblides’ que no hi ha text. Hem sobrevalorat les paraules? Normalment, es confon guió amb diàlegs?

Les paraules s’han convertit en el soroll de fons d’aquesta societat. Amb una fi comercial, s’ha convidat interessadament a tot el planeta a donar la seva opinió i inflar el seu ego, no a escoltar i cultivar el criteri. Com deia Umberto Eco, “s’ha donat veu al ximplet del poble”. Aquest excés de dialèctica i falta de rigor ha depreciat el seu valor. Per això, alguns estem farts de paraules. Respecte al concepte de guió, efectivament, com amb gairebé tot, hi ha una gran confusió provinent de la simplificació imperant.

Sé que no consideres “Baby” un ‘retorn’ als teus inicis, a l’època d’“Alas de mariposa” (1991) i “La madre muerta” (1993), perquè dius que tu sempre has estat prop d’aquests personatges i temes.

No puc parlar d’un retorn a l’origen perquè, tingui l’oportunitat de mostrar-ho o no, aquest lloc sempre ha estat dins, i aquí seguirà. Les meves pel·lícules sorgeixen d’allò visceral i emocional, i simplement arriben en moments diferents de la meva vida. Em fascina la bellesa i la foscor de l’ànima humana, la seva capacitat per fer mal o estimar. La seva desconnexió amb el seu propi ésser i amb l’organisme que anomenem Natura.

És aquest un conte cruel? Un drama de denúncia, amb aspecte de conte?

Els contes són viatges dolorosos (el llop es menja la iaieta, l’aneguet és menyspreat pel seu aspecte, les germanes envejoses esclavitzen la jove) perquè aprofundeixen en les pors i anhels essencials de l’ésser humà. D’aquí la seva facultat de transcendir en el temps. Però, alhora, són bells en la seva forma i fons. Més que denunciar, “Baby” parteix d’una reflexió sobre la venda de nens i aprofundeix sobre la nostra capacitat de concedir-nos una segona oportunitat.

Mafalda Carbonell, Harriet Sansom Harris y Natalia Tena a "Baby".
Mafalda Carbonell, Harriet Sansom Harris y Natalia Tena a “Baby”.

Vas rodar amb total llibertat sense preocupar-te per l’anomenat mercat?

Fa anys pensava que el mercat era la conseqüència del ‘gust’ de l’espectador, i pot ser llavors encara ho era en bona part. Actualment, he perdut aquesta innocència i veig una altra realitat, amb una societat més manipulada ideològica i políticament que cap altra anterior, fins el punt que el ciutadà fa avui dia la feina de la censura. Per tant, no pot rodar-se en total llibertat. Però pot ser sí que es pot, com en tota dictadura, sortejar la censura.

On vas rodar? Com sol passar-li a molts creadors, et va sortir molt de metratge i vas haver de retallar, anar a l’essència?

El rodatge es va realitzar a Àlaba, un d’aquests territoris excepcionals, però desconeguts per a una majoria. A causa de la pandèmia, la pel·lícula ha comptat amb més temps per cuidar la música i el so, i per afinar l’edició que sempre agraeix el poliment. Hi ha, efectivament, escenes eliminades, que tal vegada es podran veure en la versió de vídeo.

Com vas triar les protagonistes de “Baby”?

La meva cerca no tenia una limitació geogràfica o nacional, i simplement tractava de trobar les millors actrius per a cada paper. Això va obrir el càsting fins a donar amb prestigioses actrius internacionals com Harriet Sansom Harris o Natalia Tena, i talents en alça com Rosie Day. També tenia el desig de tornar a comptar amb la presència més impressionant del cinema espanyol, Charo López, i amb talentoses actrius locals com Natalia Ruiz o les basques Susana Soleto i Carmen San Esteban. Sobre Mafalda Carbonell caldria escriure una altra entrevista.

Rosie Day a "Baby".
Rosie Day a “Baby”.

M’agrada molt el personatge de Mafalda Carbonell. Mai saps com reaccionarà. Si és aliada o enemiga de Rosie Day, la protagonista…

El seu personatge és lliure i salvatge, mancat de prejudicis o temors, però també tal vegada d’empatia i escrúpols. La seva rutina inclou la crueltat i la diversió a qualsevol preu. Confinada en aquesta mansió demencial, la seva imaginació és el seu univers. No és amiga ni enemiga de ningú. I el seu desig és jugar, però també convertir-se en una dona com la seva àvia.

És una història de/amb/sobre dones. Per cert, la criatura és nen o nena?

La pel·lícula parla de la mort i de la vida, i la creació com a tal pertany a l’univers femení, el potencial de la maternitat. La pròpia Natura, omnipresent a “Baby”, és la Mare Terra. Si el bebè és nen o nena és la pregunta del milió. Però només qui està atent descobreix les respostes que es troben dins de la pel·lícula.

Impossible oblidar les imatges de “Baby”, ara paisatges dolços, ara interiors de terror. Era qüestió de combinar-los, i no buscar l’estètica per l’estètica?

Les imatges de “Baby” pertorben perquè sorgeixen del subconscient i és allí on es dirigeixen. L’equip de “Baby” tenia la indicació de dotar de bellesa cada petit detall. Pel que fa als personatges succeïa el mateix: no s’emet un judici de valor sobre les seves accions. Terribles o no, responen a les seves febleses i fortaleses, a les seves pors i audàcies.

Natalia Tena a "Baby".
Natalia Tena a “Baby”.

La música, un narrador més?

Tots els elements de la narració són prioritaris, i la música va començar a gestar-se des del començament del projecte. Així, els músics tenien ja peces composades fins i tot durant el rodatge. Les indicacions per a Koldo Uriarte i Bingen Mendizabal eren obtenir una atmosfera concorde al sentiment d’emoció, melancolia, bellesa i confiança en la vida que la història havia de transmetre. El procés de creació, destil·lació i ajust ha durat més d’un any. La música del malmès Nick Drake va estar en el meu cap des del minut 1. D’alguna manera, aquesta cançó va inspirar la pròpia pel·lícula.

He llegit una entrevista on dius: “França estima la cultura, mentre que Espanya usa la seva cultura i la manipula. Aquesta és la gran diferència, i és per això que la creació francesa és un referent per a molts creadors”. Això d’Espanya i la cultura és un mal endèmic? O depèn de les èpoques?

La cultura representa la veritable essència d’un poble. Per això, els pobles més cultes han deixat una petjada indeleble en la Humanitat, han transcendit i gaudeixen de prestigi universal. El nostre país compta amb un dels potencials culturals i talents creatius més admirables però, al temps, ens retratem com una comunitat acomplexada i caïnita, per tant, incapaç de fluir amb harmonia. Sempre ha estat bàsicament així, i requereix d’una gran valentia i humilitat canviar-ho.

Com recordes l’èxit d’“Airbag” (1997)? Per què creus que hi va connectar tant i que ja és pel·lícula de culte?

Ho recordo com si fos ahir. Va connectar-hi, senzillament, perquè es va crear des de la independència creativa per a una societat igualment lliure. Representa una època de conquestes en termes de llibertat d’expressió que crèiem que anava a durar sempre, però que ha desaparegut de la manera més lamentable. Suposo que aviat la prohibirà algun Ministeri de Caps de Fava.

Juanma Bajo Ulloa. "Baby".
Juanma Bajo Ulloa. “Baby”.

I et van arribar immediatament moltes propostes semblants a “Airbag”?

Cap ni una. No es contracta el dissident.

Projectes? “El Mal”, un thriller sobre la necessitat de l’ésser humà de ser reconegut i apreciat, i sobre la seva incapacitat per acceptar el seu costat fosc. I “Muerte Mortal”, una comèdia tan absurda com el títol.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.