El gènere policial és el reialme de l’el·lipsi. Qualsevol investigació mínimament complexa inclou massa estones mortes –examinant papers, escodrinyant càmeres de seguretat, escoltant converses banals de telèfons punxats– com per poder filmar-ho de manera mínimament realista. Però, de tant en tant, apareix algun títol que intenta captar com n’és de feixuga aquesta feina, sense avorrir l’espectador. “Manhunt” és l’últim exemple, arribat de les illes britàniques, i que té com a aval l’èxit d’audiència al seu país d’origen: es va tractar de la sèrie més vista de l’ITV des de “Broadchurch”.

Al centre d’aquesta producció de tres episodis hi ha el cas de l’assassinat de la jove francesa Amélie Delagrange, en un parc d’un barri residencial del sud-est londinenc. El policia a qui li encarreguen la investigació és un inspector amb els cinquanta ja ben complerts, que no passa les seves millors hores –però tampoc és cap maleït que s’arrossegui de bar en bar, com dictaria el clixé americà– i que pren consciència que aquest pot ser un d’aquells casos dels que defineixen una carrera. Ara bé, també podria definir-la en negatiu, si les indagacions s’empantaneguen.

A partir d’aquí, assistim a una cerimònia de la minuciositat i la paciència. Pentinar el Tàmesi amb la feble esperança de trobar un mòbil llançat per l’assassí. Recórrer el país a la cerca d’una furgoneta blanca de la qual no se’n sap la matrícula però sí que té un llum trencat. Intentar conciliar un mínim de vida familiar, sempre en perill de desestructuració. Res que no s’hagi mostrat mil vegades, però l’aproximació britànica li dona uns quants punts de versemblança. El protagonista, un magnífic Martin Clunes, no és cap heroi, sinó un simple agent amb virtuts i defectes, que intenta mantenir els equilibris de qualsevol conciutadà. Sí que representa, però, un cert desencís pel sistema i, en aquest sentit, el càsting no podria ser més encertat: té una d’aquelles configuracions de llavis i cara arrufades, com si permanentment hagués obert una llauna de menjar en mal estat.

“Manhunt”.

Un altre element distintiu és el pes de l’opinió pública i la pressió per resultats immediats. El cas és del 2004, de manera que hi apareix l’extint News of the World de Rupert Murdoch. I es mostra, obertament, com un diari amb quatre milions d’exemplars de tirada pot condicionar els tempos d’una investigació policial (a banda de fer-se evident que hi havia policies que feien el sobresou filtrant de manera imprudent detalls que podien comprometre la investigació).

Manhunt’ no conté grans discursos sobre la naturalesa del mal, però precisament en el seu desapassionament rau la força de la sèrie. Una escena quotidiana –el sospitós, sota vigilància, fa uns comentaris sexuals a unes menors d’edat a plena llum del dia i a la via pública– serveix per puntuar una veritat terrible: els depredadors sexuals no són uns éssers excèntrics que viuen en cabanes al bosc folrades de pòsters inquietants. Són veïns, ciutadans, que maten en l’expressió extrema de la seva tara moral, però que mentrestant pul·lulen pels barris deixant una estela de micro (i no tant micro) agressions.

La sèrie és una adaptació de les memòries del policia que va investigar aquest cas (i les ramificacions que es van anar descobrint). I això es nota perquè ‘Manhunt’ no té estructura de whodunnit, tot orientat a arribar un clímax que identifiqui l’assassí, preferiblement prèvia sorpresa just abans. Molt abans de qualsevol detenció, hi ha la fase del convenciment. Però només amb intuïcions no pots portar una persona davant d’un jutge perquè la privi de la seva llibertat. I aquest és el veritable drama policial: saber que aquell ha de ser l’assassí, però no poder-ho demostrar sense esmerçar tant de temps que s’obre una finestra perquè pugui tornar a actuar.

En temps d’apogeu dels true crime, una dramatització com aquesta permet l’emoció que aporten les tècniques de ficció, sense tenir la sensació d’assistir a una desfilada de clixés i caricatures policials.

Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.