La sèrie belga estrenada a Filmin se’n riu, i nosaltres amb ella, de les dinàmiques i absurds del Parlament Europeu

Des de “Sí, Ministro” fins a “Veep”, passant per “The Thick of It”, la tradició de la comèdia política ens han donat moltes alegries televisives, però encara ningú havia dedicat una ficció a les interioritats del Parlament Europeu. I és que com a escenari del gènere, ho té tot: el qüestionament del que realment s’hi fa, la sensació que no en sabem ni la meitat i, sobretot, la seva condició eminentment babilònica, ja que hi conviuen persones de molts països amb interessos confrontats que no pensen el mateix sobre nombrosos temes. És a dir, un autèntic camarot dels germans Marx que afavoria uns quants apunts sobre els mals vicis de la política i, sobretot, sobre la veritable vàlua d’alguns dels que s’hi dediquen. Això i més és el que planteja “Parliament”, una sèrie belga estrenada a Filmin que agafa tots els tòpics i sobreentesos sobre el costat més ximple de la política i els fica en una esplèndida sàtira sobre la recerca de la veritat i la necessitat de sentir-se humà en un context que no s’hi presta gens.

“Parliament”.

La història adopta el punt de vista de Samy (Xavier Lacaille, tot un descobriment), que arriba a la cambra europea per fer d’assistent d’un diputat que no brilla per la seva capacitat de treball. Allà aviat s’adona de dues coses: que les relacions personals són qualsevol cosa menys fàcils, perquè sembla que tothom amb qui parla té un interès amagat, i que l’activitat parlamentària depèn d’uns equilibris i una burocràcia que haurà d’aprendre a marxes forçades.

Parliament” té, a partir d’aquí, dues cares. Una, la més interessant, és la seva àcida paròdia de la negociació política i les batalles ideològiques, posant el dit a l’ull en la successió d’autèntics absurds que mouen l’aprovació d’una simple esmena. Ho fa servint-se d’un llenguatge directe i ben documentat, amb gags plens de mala bava (tot el que té a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya és absolutament impagable) sobre les dinàmiques entre uns representants públics que no semblen massa conscients de quina és la seva veritable funció. Com a paràbola política, funciona encara millor quan aposta per la incorrecció: els moments dedicats a Anna Frank són, en aquest sentit, sensacionals.

Liz Kingsman (Rose). “Parliament”.

La segona cara de “Parliament” és potser la més convencional, i és la que explora les tensions sentimentals entre els personatges. Alguns d’ells, com l’assistent alemany, no estan prou desenvolupats com per semblar alguna altra cosa que un contrapunt humorístic, i com a comèdia romàntica deu més al carisma dels seus intèrprets (el ja citat Lacaille i la molt prometedora Liz Kingsman) que no a un guió massa pendent de crear situacions per unir aquests personatges en l’espai i el temps. Però fins i tot en això la sèrie t’acaba guanyant, perquè els protagonistes estan tan ben explicats que t’acaba interessant de debò com afronten els seus sentiments no confessats, i el final com a mínim prescindeix de solucions balsàmiques.

En tot cas, el millor de “Parliament” és que quan l’acabes tens la certesa que no miraràs mai més el Parlament Europeu de la mateixa manera. És mèrit dels diàlegs, que deixen perles per emmarcar, i també de l’habilitat dels seus creadors per construir una realitat molt versemblant: sí, diputats com Michel Specklin existeixen, i sí, les coses que diuen i fan, passen.

Pep Prieto.
Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.