“Judes va trair Jesucrist per 30 monedes. … 2000 anys més tard, una d’elles apareix a un poble remot d’Espanya, desencadenant una sèrie de forces sobrenaturals que amenacen amb destapar secrets del Vaticà i aniquilar la raça humana”. Amb aquesta premissa no podia ser altre que Álex de la Iglesia qui hi ha al darrera de la nova sèrie espanyola que HBO va estrenar el passat 29 de novembre.

Amb un repartiment ple de noms propis capaços de recórrer tot l’espectre interpretatiu amb només una mirada aterridora. Amb una banda sonora que et manté alerta davant els moments de thriller, la màgia de la fantasia i fins i tot centellejos d’Alfred Hitchcock. I una direcció gairebé pictòrica que regala plans dignes del Museu del Prado.

Amb tot això, la sèrie aconsegueix atrapar-te i expulsar-te en un mateix capítol perquè els seus encerts són molts, però estan gairebé igualats als seus despropòsits.

El millor de ‘30 monedas’

Sens dubte, el càsting és una de les fortaleses de l’aposta. No només perquè noms com Miguel Ángel Silvestre, Carmen Machi, Eduard Fernández i Megan Montaner són un reclam per al públic, sinó perquè els personatges semblen haver estat escrits per al seu lluïment.

“30 monedas”.

Poques vegades hem vist Silvestre al paper d’un polític conservador, insegur, interessat i un xic barroer. I ho clava. Tampoc ens és fàcil odiar Machi però sabíem que quan s’ho proposés ho aconseguiria. I la detestem. El físic amb el qual ens sorprèn Fernández és proporcional a la seva creació d’un peculiar mossèn que amaga molt més que un tors envejable. Però a qui descobrim realment en el gènere de terror és a Megan, a qui vam conèixer a “El Secreto de Puente Viejo” i de mica en mica ens ha anat convencent que és una de les millors actrius de la seva generació. Capaç de tot. Fins i tot de ser l’Ellen Ripley de Pedraza.

Com hem avançat, la direcció d’Álex és l’altre pilar fonamental per admirar l’obra. I dic “l’obra” perquè els plans són gairebé elements pictòrics que recorden pintures del Renaixement. Hi ha seqüències al poble (aquest poble que és un altre personatge) que podríem congelar i exposar als museus del Vaticà. I és que la religió és una constant en la sèrie. Com l’Àlien que et xiuxiueja a cau d’orella. El catolicisme és igual d’asfixiant a tota la producció.

Mentrestant, la banda sonora de Roque Baños aconsegueix que durant tota l’arrencada de la sèrie no puguis desviar la mirada de la pantalla. Et manté en constant tensió, així com la història frenètica que t’explica al principi…

El pitjor de ‘30 monedas’

Però aquesta història que t’enganxa al principi és la mateixa que es queda a mig gas en tan sols un capítol. Una cosa que se li critica molt a De la Iglesia, en proporcionar arrencades tan espectaculars que són difícils de mantenir a dalt de tot fins al final. No compleix amb el promès, i sabem que això és de les pitjors coses que ens poden succeir.

“30 monedas”.

El relat que ens narra amb una premissa interessant, acaba descontrolant-se passant del suspens al terror fantàstic a foc tan ràpid que es crema la trama en pocs minuts. Poc ens deixa a la imaginació per als següents capítols.

I aquest és un altre dels grans errors que s’han d’evitar a les sèries (i a la vida): gastar tots els cartutxos d’una sola vegada.

Paula Hergar és periodista 360 com diria Paquita Salas, escriu sobre TV a Vertele i presenta, guionitza i dirigeix el Zàping de LOS40. A més de col·laborar en programes de cultura a La 2 i ser l’autora del llibre ‘La vuelta al mundo en 80 series’.