Després de llaurar-se un merescut prestigi en la televisió i el teatre, com a realitzador i director artístic, Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) ha fet el salt al cinema de ficció amb “La Vampira de Barcelona”, que ara estrena als cinemes després del seu pas pel darrer Festival de Sitges. Abans de rodar aquesta història tenebrosament real, ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, Danès ja havia deixat suficients mostres del seu polifacètic talent en diversos documentals i en programes especials.

“La Vampira de Barcelona” explica la història de Enriqueta Martí, una persona utilitzada i manipulada per les classes altes, els polítics i la justícia?

Sí, Enriqueta Martí va ser una víctima del seu temps. Una dona molt pobra, malalta, amb un càncer d’úter no tractat i que patia molts dolors. Vivia miserablement, traumatitzada per la mort d’un fill per culpa de la fam i, a més, separada del seu marit, anarquista. En certa manera, era una dona sàvia, i havia ajudat a fer alguna curació i en algun avortament. Cal tenir en compte que, en aquesta època, hi havia a Barcelona més de 5.000 prostitutes, i la majoria censades al Raval. Segons les cròniques, era el barri més poblat d’Europa. I, entre les prostitutes, l’índex d’embarassos era altíssim. No, no era una santa, i es movia entre el bé i el mal, però va ser el cap de turc de tot un sistema corrupte. Més que una mala dona, com se l’acostuma a definir, Enriqueta era una pobra dona, acusada de segrestar i assassinar nens. M’agraden les pel·lícules que són útils i que expliquen la veritat, encara que sigui incòmoda.

Quan vas descobrir la història d’Enriqueta Martí?

Me la va descobrir el guionista Lluís Arcarazo. Enriqueta havia de ser la protagonista d’un dels episodis de “La huella del crimen”, que no es va arribar a rodar. Després van sortir molts llibres sobre l’Enriqueta. El primer guió de “La Vampira de Barcelona” no tenia res a veure amb el que hem filmat, perquè era el típic guió d’una pel·lícula de terror, amb tots els seus tòpics. Abans d’apostar per aquest guió d’Arcarazo i Maria Jaén, el nostre productor, Raimon Masllorens, ja havia rebut un altre sobre el mateix tema.

Nora Navas. “La Vampira de Barcelona”.

Aquest és un llargmetratge que canvia el nostre punt de vista i opinió sobre una dona maltractada per la premsa i per les faules, les ‘fake news’ de l’època.

Sempre ha existit molt de mite al voltant d’ella, i es tractava d’analitzar quines van ser les claus per crear el mite de la Vampira. D’altra banda, volia que el film fos un espectacle visualment contundent. Que la posada en escena fos un personatge més que t’acostés a aquest món de conte i llegenda. Aquest és un conte per a adults. Dos dels cineastes que més m’agraden són Georges Méliès i Federico Fellini, uns directors que es movien entre el realisme i el màgic.

Méliès i Fellini no és l’única influència que admets. A “La Vampira de Barcelona” està l’estètica i fins i tot l’ètica de “L’Home Elefant” (1980), de David Lynch.

Ho vaig tenir molt present. M’encanten les obres cinematogràfiques que estan entre el teatre i el cinema, com els treballs de Lynch o de S. M. Eisenstein, per exemple, el seu “El cuirassat Potemkin” (1925). “L’Home Elefant” tracta sobre com l’home pot exhibir un altre pel fet de ser diferent, per considerar-lo monstruós. També és el tema de “La parada dels monstres” (1932), de Tod Browning, on convertien la misèria en entreteniment i espectacle.

Roger Casamajor, Lluís Danés i Mario Gas. “La Vampira de Barcelona”.

Com vas rebre el Premi del Públic del passat Festival de Sitges?

Va ser el millor dels premis possibles. Va ser genial. De fet, ja em va sorprendre que, des del principi, hi hagués una gran demanda d’entrades per veure la pel·lícula. No és el típic producte que es veu a Sitges, un festival del qual no soc pas un assidu. Però es veu que connectem amb l’espectador, que va ser molt càlid amb nosaltres. El Premi del Públic va ser el millor pròleg per, després, poder estrenar, encara que aquest sigui el pitjor any per arribar a les sales. Ho tenim complicat, però jo confio que la pel·lícula funcioni, després de tots els anys que hem trigat a aixecar el projecte. Va ser molt dur arribar fins aquí… i va i vivim una pandèmia mundial! És una llàstima. “La Vampira de Barcelona” és una cinta per veure a un cinema, i no a un iPad, un mòbil o una tele. Que, després, arribarà a les petites pantalles? Per descomptat! Que les plataformes són una gran sortida per a l’exhibició? És evident. Però, primer, que es vegi a una sala.

Abans parlaves del gènere del film. No és una història de terror convencional, d’acord, però, en la seva estructura, sí que s’acosta al thriller, a través del personatge del periodista que interpreta Roger Casamajor i que investiga Martí i els tèrbols personatges que l’envolten.

És un thriller sobre com el poder crea un monstre per tapar al monstre veritable i que és més cabró. I aquí trobem tot un star system de monstres, format per la policia, la justícia, la burgesia barcelonina de principis del segle XX i la premsa. Tant ahir com avui mateix, el poder és l’autèntic vampir que xucla la nostra llibertat. Una de les frases més devastadores que sentim a “La Vampira de Barcelona” és “a qui collons li importa la veritat?”. Per molt que intenti el contrari el personatge de Roger Casamajor, la premsa estava al servei del poder de l’època.

Nora Navas i Roger Casamajor. “La Vampira de Barcelona”.

Malgrat tot, malgrat el seu ajustat pressupost, malgrat no haver pogut rodar tots els dies que haguessis necessitat, has fet l’obra que volies?

Crec que sí. He fet una pel·lícula d’aquelles que m’agraden veure a mi, i per menys d’un milió i mig d’euros de pressupost, un preu irrisori per rodar una producció històrica. Aquest projecte va tirar endavant perquè la gent tenia moltes ganes de fer-lo. Ara estic esgotat, molt cansat, però “La Vampira de Barcelona” servirà per poder impulsar una nova pel·lícula. Aquesta és la voluntat. I quin serà el tema d’aquest següent film? No ho sé. L’única cosa que sé és que m’agradaria parlar de com l’home pot explotar l’home.

També estàs molt satisfet amb el repartiment. Al centre de la trama, el triangle format per Nora Navas, en el paper d’Enriqueta; Roger Casamajor, com aquest idealista periodista; i Bruna Cusí, que dona vida a Amèlia, una prostituta que intenta sobreviure.

Vaig tenir la gran sort que els tres em diguessin que sí de seguida, perquè, a més, els tenia claríssims per als seus respectius personatges. Vaig conèixer el Roger a “Laia”, la TV-movie que vaig rodar el 2016, però ja seguia la seva trajectòria al cinema des d’“El mar” (2000), d’Agustí Villaronga, un director que també m’interessa molt. Roger és un paio molt potent. Bruna Cusí i jo som amics des de fa molts anys. Tot el repartiment és magnífic: Mario Gas, Francesc Orella, Sergi López, Francesca Piñón, Anna Alarcón, Núria Prims, Albert Pla, Itziar Castro… Si t’hi fixes, Roger Casamajor i Pablo Derqui venen a interpretar el mateix personatge. El mateix que succeeix amb Nora Navas i Núria Prims: són la mateixa persona davant d’un mirall. La pel·lícula està plena de miralls, reflexos i ombres, com a “El gabinet del Dr. Caligari” (1920), una obra mestra muda de Robert Wiene, que, precisament, ha estat homenatjada enguany al Festival de Sitges. Tot quadrava.

Francesc Orella, Bruna Cusí i Núria Prims. “La Vampira de Barcelona”.

Com et defineixes com a artista? I és que toques tantes tecles, des del teatre a la televisió o el cinema…

És difícil autodefinir-se. No tinc una voluntat de ser diferent. Em surt així! No puc evitar-ho. La meva besàvia m’explicava contes abans de dormir, i això és una cosa que em va marcar. M’agrada molt fer sortir l’espectador del seu lloc habitual i iniciar amb ells una espècie de ritual. Soc un explicador d’històries, amb una part fosca bastant accentuada i al qual li agrada caminar per la fantasia, com Francis Ford Coppola a la seva “Drácula” (1992) o Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro a “Delicatessen” (1991) o “La ciutat dels nens perduts” (1995).

Ets un nen perdut?

Sí, aquest nen que no ha oblidat els cartells i la publicitat dels circs que van fer les seves grans fortunes explotant uns teòrics monstres. Et recordes de la Dona Cocodril? Una altra cosa que m’apassiona són els zoos humans d’antany. Al costat de la universitat de Barcelona n’hi havia un.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.