La segona temporada de la sèrie de Disney+ aconsegueix captar l’essència de la trilogia original i obrir-la a nous horitzons narratius

The Mandalorian” s’ha convertit ja en una icona televisiva del nostre temps gràcies a que funciona a dos nivells. Un, segurament el més important, és que es tractaria d’una sèrie excel·lent encara que no formés part de l’imaginari de “Star Wars”. Sí, està plena de picades d’ullet a la saga i algunes de les seves trames cobren sentit per la seva pertinença a un univers en expansió, però pot ser vista sense estar iniciat en la matèria i igualment gaudir de la seva vocació de western galàctic ple de troballes visuals i rodat amb una contagiosa atenció al detall. L’altre nivell és que, efectivament, és una sèrie de “Star Wars”, i no només això, sinó que és “Star Wars” en la seva màxima expressió, amb el valor afegit que sap captar l’essència de la trilogia original i fer-la evolucionar cap a nous i engrescadors fronts narratius. Encara es pot dir més: la marca “Star Wars” ja no podrà ser analitzada sense tenir en compte les esplèndides aportacions de “The Mandalorian”, que amb tota seguretat serà el motllo en què s’emmirallaran les futures produccions de la saga.

“The Mandalorian”. 2ª temporada.

La segona temporada és, en aquest sentit, un apassionant viatge cap a aquest univers de possibilitats. És capaç de passar dels aires de “Raíces profundas” als de “Temblores” amb una prodigiosa harmonia formal, i passa d’una escena íntima plena d’humor i tendresa a una d’espectacular i plena d’aràcnids monstruosos sense trencar les regles del joc. A la segona entrega (que, significativament, enumera els episodis a partir del compte iniciat a la primera temporada) la gran novetat és com porta encara més lluny la seva conjugació entre personalitat pròpia i heretada. Continua essent la “The Mandalorian” que fa ressonar “Star Wars” en la seva accepció més clàssica, reivindicant vells secundaris de la saga i homenatjant els fans de les sèries d’animació. Però al mateix temps, amb la seva hàbil introducció de nous personatges, s’erigeix en la perfecta síntesi d’aquell fantàstic que fa de la convivència entre gèneres el seu principal tret d’identitat. Un cop més, un dels aspectes més aconseguits de la història és la relació entre el mercenari del títol i el Baby Yoda: conscients que l’efecte sorpresa i el to iniciàtic ja han perdut terreny, la tornen una molt emotiva simfonia de complicitats i absurds quotidians que inciten al somriure cada vegada que es produeixen.

“The Mandalorian”. 2ª temporada.

Amb l’excepció de la meravellosa “Rogue One” i la injustament infravalorada “Han Solo”, un dels problemes fonamentals de les noves formulacions de “Star Wars” és aquesta tensió permanent entre evocar el passat i pensar el futur. “The Mandalorian” demostra que no cal dependre en excés del passat per fer un producte projectat cap al futur. És una sèrie capaç de fer episodis gairebé sense diàleg, de treure petroli d’un personatge que no es treu el casc i de recordar-nos perquè “Star Wars” és clau per entendre l’amor per la narrativa audiovisual. El mèrit és compartit entre el creador de la sèrie, Jon Favreau, la seva magnífica nòmina de directors, un repartiment que ho dóna tot per la causa (atenció a les aparicions, sovint breus però intenses, de rostres populars al llarg de la segona temporada) i la gran feina del compositor Ludwig Göransson, que renova el llenguatge musical de la saga sense perdre de vista les lliçons dels seus antecessors.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.