Les ulleres no serveixen en aquest cas per amagar la mirada, perquè aquest assassí en sèrie no amaga res. T’observa fixament i, parlant amb tranquil·litat i una educació que és profundament inquietant, confessa el seu crim. Els seus crims. L’actor és l’escocès David Tennant, que demostra tenir un magnetisme com assassí en sèrie a l’altura de “Mindhunter”. La sèrie és “Des”, una producció britànica de només tres episodis que ha estrenat la plataforma Starzplay. El personatge és un individu real anomenat Dennis Nilsen, a qui va descobrir un operari que van trucar per arreglar un embús a les canonades d’un edifici. L’embús en qüestió estava format per restes humanes, ossos i carn podrida, sobretot. L’operari no va trigar a cridar la policia, que de seguida va sospitar del veí silenciós. A diferència d’altres ficcions del mateix gènere, aquí no hi ha dificultats per trobar el culpable. Ell mateix els explica on té emmagatzemats la resta de cadàvers. Perquè hi ha diversos cadàvers. Uns dotze o tretze, diu.

David Tennant. “Des”.

De fet, si fos per ell els conservaria per sempre. Si l’han enxampat és per la necessitat d’anar desfent-se d’ells. D’aquí l’embús a les canonades, un mètode nou que ha resultat ser el seu gran error. O potser no. Perquè encara que el personatge estigui disposat a confessar, no està tan clar que la confessió esdevingui condemna. Els agents necessiten que la confessió contingui noms, necessiten poder confirmar allò que Nilsen està dient per assegurar que no se surt amb la seva. Per un moment, sembla que Nilsen sap perfectament que la versió dels fets que està donant no és suficient i que està jugant amb la policia. La minisèrie utilitza la voluntat dels detectius de ser escrupolosos amb la seva feina per fer que indaguin tant com puguin en el relat de l’assassí, que com més avança, més escabrós es torna. Al mateix temps es guia l’espectador perquè es pregunti què és el que pretén Nilsen donant tants detalls i prescindint del seu advocat. Per què ha confessat? Busca la fama? Necessita explicar a algú el seu secret? Espera que els detectius trobin una explicació psicològica a uns actes repugnants que ni tan sols ell sembla entendre? Les tres respostes són correctes. En el desenvolupament de “Des” veiem com el personatge n’obté tant de la recerca com els propis detectius i que en realitat necessita aquest examen tant com ells.

“Des”.

Aquesta bona disposició fa d’ell un personatge fascinant. El guió fa una bona feina deixant que l’horror es generi a través de les paraules, sense ser massa gràfic. Ha estat escrit per dos noms gairebé principiants: Kelly Jones (que ha treballat a diversos episodis de diferents sèries, entre les quals “Gunpowder”) i Luke Neal (que ha fet d’actor també a “Gunpowder”, entre d’altres sèries). Tots dos han resultat ser un tàndem solvent, demostrant una gran capacitat de mantenir la tensió i dosificar els detalls del cas, pels quals s’han servit com a font principal del llibre “Killing for Company”, de Brian Masters. A ell s’apunta que el principal motiu de Dennis Nilsen per matar era la solitud. Buscava algú amb qui parlar als carrers i bars del Londres del thatcherisme, plens de joves en l’atur i sense llar, en una situació de vulnerabilitat que era fàcilment explotable per qualsevol desconegut que oferís un sopar o un lloc on passar la nit. Un context de misèria que només podien explotar escurçons com el protagonista d’aquesta sèrie, que passa per ser un dels més repulsius que hem vist a la pantalla en molt de temps i al qual David Tennant sap treure-li partit, convertint cada línia de diàleg en un calfred.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.