1969. Set joves activistes són arrestats i portats a judici per promoure una manifestació contra la guerra de Vietnam, just després de la Convenció Nacional Demòcrata del 1968, que va tenir lloc després de l’assassinat de Robert F. Kennedy i Martin Luther King Jr. Abans d’iniciar-se el judici, la sentència ja està escrita. Set caps de turc a qui castigar per fomentar tumults, una paraula que a Catalunya ens resulta familiar, perquè així es van definir les protestes en favor de la independència. Els set van ser agafats com exemple del que no cal fer a ulls del règim: alçar la veu. El seu va ser, amb totes les lletres, un judici polític. El càstig d’un jutge que des del primer moment tenia molt clar quin seria el resultat final. No anaven a sortir impunes, i al mateix temps, anaven a convertir-se en un símbol de la llibertat de reunió i d’expressió als Estats Units, i al món sencer.

‘El juicio de los 7 de Chicago’, disponible a Netflix, podria formar part del nostre entorn més immediat. De fet, qualsevol semblança amb la realitat, no és, ni molt menys, pura coincidència. Ho hem vist, sense anar més lluny, en el judici als líders independentistes. S’empresona els capitostos de les protestes tumultuàries (Jordi Sánchez i Jordi Cuixart) i es deixa la gent sense líders. Després, se’ls jutja, perquè ningú no s’atreveixi a fer el mateix, ignorant l’arma més perillosa que existeix: una societat alçada. Aquells set joves del Chicago dels anys 60 estaven lluitant per nosaltres, per les generacions posteriors, perquè poguéssim continuar sortint al carrer.

“El juicio de los 7 de Chicago”

Si algú creia que, de la nit al dia, podia aturar-se una revolució, estava equivocat. Les protestes no van cessar després del judici dels nord-americans. El crit contra la guerra de Vietnam va continuar retronant als carrers, igual que va ressonar anys més tard el de la guerra de l’Iraq. Només cal donar un cop d’ull a l’últim any, el 2019, un dels què ha acollit més protestes ciutadanes, i els inicis d’aquest 2020: manifestacions prodemocràcia a Hong Kong, protestes contra el racisme policial als Estats Units (Black Lives Matters), Bielorússia en contra del frau electoral d’Aleksandr Lukashenko; el Perú, ara al carrer per corrupció. I un llarg etcètera que demostra com a la societat res ni ningú no la pot fer callar.

El director d’’El juicio de los 7 de Chicago‘, Aaron Sorkin, creador de ‘La red social’ i ‘Steve Jobs’, ens convida a continuar lluitant contra les injustícies. Ho fa al costat d’un jutge tendenciós i racista, brillantment interpretat per Frank Langella (‘Frost – Nixon, La entrevista del escándalo’, ‘Bona nit i bona sort’), i amb un advocat defensor que lluita contra l’ardit judicial, l’actor Mark Rylance (‘Ready Player One’, ‘Dunkerque’), igual d’excel·lent. Ells dos destaquen a la trama, acompanyats de grans noms com Sacha Baron Cohen (‘Borat’, ‘El dictador’), que posa el toc d’humor; Eddie Redmayne (‘La teoría del todo’, ‘La chica danesa’), símbol de la sensatesa; i Joseph Gordon-Levitt (‘Origen’, ‘Looper’), el fiscal que defensa el règim, amb la professionalitat per bandera.

“El juicio de los 7 de Chicago”

Les pel·lícules sobre judicis ens mantenen enganxats per la tensió que genera viure un procés judicial. Solem, a més, posicionar-nos i posar-nos dins la pell de qui nosaltres creiem que és el bo. Sentim empatia i odiem a un jutge que es mostra fred o cruel amb la situació. Hi ha moments d’indignació, de ràbia o pena pel nostre “home bo”, moments en què sembla que la cosa va millor i ens alegrem per ell, i el moment decisiu: la sentència. En aquesta pel·lícula, el final és de pell de gallina; una rebel·lió contra el sistema protagonitzada per Eddie Redmayne. El jutge li demana que es porti bé, i que digui les paraules màgiques per no anar a la presó, ignorant, de nou, que a una societat alçada contra la injustícia no la pot fer callar un jutge.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.