Una de les crítiques que se sol fer a una pel·lícula fallida passa per titllar-la de ʺteatre filmatʺ. És una manera de dir que hi havia una bona història al darrere, però que el director no ha sabut fer música amb els elements visuals i s’ha limitat a filmar –amb més ofici que art– un diàleg rere un altre. L’edat d’or de les sèries, tanmateix, ha desplaçat el centre. El director ja no és l’estrella, sinó el guionista. Tot d’una, que una obra sigui teatre filmat ja no sembla pecat mortal. Sobretot si és bon teatre i està ben filmada. “Roadkill”, estrenada per Movistar+ aquest novembre, n’és un bon exemple.

Som davant d’un thriller polític, d’aquells que retraten els aspectes menys afalagadors del poder. Peter Laurence (Hugh Laurie) és un ministre al centre de l’huracà. Acaba de guanyar a un diari un judici per difamació, però només després que una testimoni canviés sobtadament la seva declaració.  És un home popular, eloqüent, fet a sí mateix i amb un punt populista que, sovint, fa eriçar els cabells d’alguns elements del Partit Conservador al qual pertany. Com ara la primera ministra (Helen McCrory), que l’aguanta perquè sap que la seva supervivència a Downing Street depèn d’equilibris molt delicats: no li convé el soroll. Però tot comença a trontollar quan una jove reclusa es posa en contacte amb el polític, per via interposada, per fer-li saber que és filla seva. Poc després, el nomenen ministre de Justícia.

Hugh Laurie. “Roadkill”.

A partir d’aquí, els esquinços. El de la vida familiar del protagonista, també en precari equilibri: una dona que accepta les infidelitats i dues filles que odien els seus pares per aquests arranjaments de conveniència. A conveniència sempre d’ell, és clar. Es trenca també l’entesa amb la seva amant (Sidse Babett Knudsen), que ja n’està tipa de ser la que espera, i desespera, perquè entén que l’entrega mai serà recíproca. I les punyalades en el si del partit també contribueixen en anar pujant la temperatura de la bassa en què es mou Laurence. L’espectador no pot sinó preguntar-se si serà com una granota, incapaç d’adonar-se’n que l’estan bullint, o saltarà per escapar-se abans que es completi la cocció.

El xef de tot plegat és David Hare, un dels dramaturgs més notables de la seva generació al Regne Unit i que té també molta experiència en l’audiovisual. Nominat dos cops com a guionista per les seves adaptacions de “Les hores” i “El lector”, aquí ha optat per una història pròpia en la qual el teló polític és només un taulell sobre el qual desplegar l’autèntic tema de l’obra: la frustració. La majoria dels personatges expressen una mancança vital, sigui d’amor, de justícia, de salut mental. Esperaven més de la vida.

Roadkill” mostra personatges a la deriva, poc arrelats. La majoria de relacions sexuals que es mostres són clandestines i no del tot complaents. Els polítics joves es miren els seus superiors sabent que faran de tap tant com puguin. Els veterans són conscients que els altres estan esperant. Hare va adaptar “La gavina” de Txèkhov l’any 2005 per al teatre, i en aquesta minisèrie de quatre capítols hi ha molt de l’ambient del dramaturg rus, en què els personatges pul·lulen com a ànimes en pena, avorrits i abúlics. Hi ha tensió política, sí. Però ells i elles són morts en vida. Gent que fuig –en un dels casos, literalment, a l’Àrtic– o que no pot fugir, però voldria. Gent que intenta fugir de si mateixa, també. Una mort per sobredosi, per exemple, acaba funcionant també com a metàfora de la fugida.

Helen McCrory i Olivia Vinall. “Roadkill”.

Hugh Laurie és el potent ciment que cohesiona les diferents trames. Sense la seva força interpretativa, és probable que el resultat fos massa dispers. Però les seves escenes estan interpretades amb una precisió musical, des de la contenció, lluny del perfil més exhibicionista que lluïa a “House” o la més recent “Avenue 5”. McCrory és una excel·lent primera ministra, freda com el diamant, de manera que també la veiem en un registre ben diferent a l’apassionada Polly de “Peaky Blinders”. I Knudsen, la cèlebre primera ministra danesa a “Borgen”, ofereix aquí la seva versió més vulnerable, amb una escena memorable al tercer episodi que recull la desintegració d’una relació adúltera per esgotament.

Roadkill” difícilment traurà el nas en cap cerimònia de premis televisius. Tot i les seves virtuts, no destaca perquè (apostaria que) no vol fer-ho. Però són quatre hores de televisió molt ben fetes. Perdó: de bon teatre filmat.

Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.