La carrera de Bruna Cusí (Barcelona, 1986) és una aventura que la porta a embarcar-se en els projectes més arriscats i excitants. Ara estrena “La reina de los lagartos” i, al desembre, la veurem a “La vampira de Barcelona”. Dos sorprenents personatges més en la brillant trajectòria d’una actriu inquieta que es va donar a conèixer amb “Estiu 1993” i “Incerta glòria”, i que acaba de tornar als escenaris amb “Siglo mío, bestia mía”, al madrileny Teatre Valle-Inclán.

Quan els directors Fernando Martínez i Juan González, que formen els Burnin’ Percebes, et van proposar ser la protagonista de “La reina de los lagartos”, que explica la història d’amor entre un extraterrestre (Javier Botet) i una mare soltera, quina va ser la teva reacció? Vas pensar “això és molt boig, massa boig”, o els vas respondre amb un “va, sí”?

Va ser un “va, sí”. Jo ja havia treballat amb Fernando i Juan a esquetxos del grup “Venga Monjas”, i vaig fer un “cameo” a la seva anterior pel·lícula, “IKEA 2” (2016). Vaig acceptar sense llegir el guió. M’era igual! “Fem-ho, nois!”. Són dos directors molt talentosos, i estic preparada per repetir amb ells.    

Per a tu, el cinema és aventura, i la televisió, on has participat a sèries com “Polseres Vermelles” o “Instinto”, és la seguretat?

Sí i no. D’alguna manera, el cinema, i, sobretot, el cinema independent on jo em moc, encara es pot permetre arriscar. El cinema és un espai artísticament lliure, però, en els darrers anys, la televisió també s’ha posat les piles i està entrant en terrenys més arriscats, afortunadament.

Llavors, el teatre, què és? Un retorn a les essències de la interpretació?

El teatre és el medi més difícil de tots. Té una mica de ritual i de perill que no tenen ni el cinema ni la tele. Cada dia t’exposes al públic. Ara que torno a fer teatre, estic comprovant que la gent té ganes de veure històries emocionants i plorar. El curiós és que, al final de la representació, en el moment dels aplaudiments, com tu no veus les cares dels espectadors per culpa de les mascaretes, has de confiar que estan somrient, que els ha agradat. El muntatge de “Siglo mío, bestia mía”, que representem al Teatre Valle-Inclán, ha estat una espècie de vacuna per a mi i m’ha donat esperances de canvi. Després del confinament i d’aquesta espècie de desconfinament, segueixo en estat de xoc, però vull ser positiva. El sistema ha de canviar.

“La reina de los lagartos”. Bruna Cusí i Javier Botet.

“Estiu 1993”, “Ardara”, “Desaparecer”, “Mia y Moi”, “La vampira de Barcelona”… T’estàs especialitzant en òperes primes?

Sí, i no és una casualitat. Està sortint una nova generació de directors i directores que són de la meva edat, i participar en òperes primes és una cosa natural, una manera de créixer tant per a ells i elles com per a mi. De la mateixa manera que Agustí Villaronga va arriscar amb mi donant-me un paper protagonista a “Incerta glòria”, malgrat que jo era una desconeguda per al cinema, a mi també m’agrada confiar en realitzadors novells.

Vas guanyar el Goya i el Gaudí gràcies “Estiu 1993” (2017), de Carla Simón. On tens les dues estatuetes?

Ara mateix, a una prestatgeria del menjador. Durant un temps, les vaig tenir a la cuina, al costat dels macarrons. En canviar-me a una casa més àmplia, vaig poder canviar-les d’ubicació, i, en concret, el Goya el tinc al costat d’una caixa de Llapis Pastissos Goya, ha, ha.

Alguns dels teus premis són del món del curtmetratge. Vas ser guardonada al Festival d’Aguilar de Campoo pel curt “Todo el mundo se parece de lejos” (2019), de Rafael de los Arcos. En els teus inicis, vas col·laborar en molts curts. En l’actualitat, no pots ser-hi a tants?

Vaig començar en aquesta professió fent molts videoclips i curts. Me’n recordo molt dels meus treballs amb Oriol Puig Playà, que llavors era el meu company de pis. Van ser curts com “Miranda” (2012) o “It Girl” (2014). M’agradaria continuar participant en més curtmetratges, però, ara, per temes de calendari i temps, prioritzo els llargmetratges. També hem de tenir en compte que, normalment, els curts no estan remunerats, però, si la història m’arriba a l’ànima, tant se val, els diners.

“La vampira de Barcelona”. Bruna Cusí i Roger Casamajor.

Al desembre estrenaràs “La vampira de Barcelona”, que ha dirigit Lluís Danés. Un altre projecte gens estandarditzat, una pel·lícula d’època que transcorre a principis del segle XX i que ens explica la història d’Enriqueta Martí, coneguda com la Vampira del Raval. Tu interpretes Amèlia, una prostituta relacionada amb un periodista (Roger Casamajor) que investiga els presumptes crims d’Enriqueta. Un altre film diferent, original, al teu currículum. Un altre risc?

Doncs em va passar una mica el mateix que amb “La reina de los lagartos”: conec el Lluís des de fa temps, i amb ell he treballat a espectacles teatrals i a videoclips. De seguida vaig entendre el que volia fer amb aquest guió, perquè conec el seu univers i sabia que, malgrat l’escàs pressupost de la pel·lícula, faria una cosa interessant. És un guió clàssic, de to policíac, però el que fa diferent a “La vampira de Barcelona” és la seva proposta artística. Amèlia és una típica femme fatale, però, alhora, és una supervivent, una prostituta amb una infància i una adolescència complicades.

Han passat tres anys des de l’estrena de “Incerta glòria”, i el teu camí i el d’Agustí Villaronga no s’han tornat a creuar. Per què?

Jo també m’ho pregunto! Digues-li-ho a ell! Jo ja li ho vaig recordant, i ell em respon que, de moment, no té cap personatge per a mi. Guardo molts records d’aquest rodatge. Per exemple, com ens reuníem Oriol Pla, Marcel Borràs i jo amb un historiador perquè ens expliqués el context de la pel·lícula. A més, comptàvem amb una gran bíblia que era la novel·la d’Emili Teixidor en la qual es va basar “Incerta glòria”. Hi havia coses del meu personatge, Trini, que em recordaven a la meva àvia, i vaig tenir converses amb ella sobre l’època de la Guerra Civil.

“Estiu 1993”

Tampoc no has tornat a rodar amb Carla Simón, després del fenomen d’“Estiu 1993”.      

En el cas de Carla, ho entenc encara més, per la seva pròpia manera de treballar. Primer dibuixa el personatge, i després busca l’actor i l’actriu que l’interpretarà. I no a l’inrevés. Amb “Estiu 1993” vaig tenir la sort de semblar-me, en la seva essència i esperit, al meu paper, Marga. A més, Carla no sempre roda amb actors professionals, sinó que li agrada barrejar actors i no actors. Estic seguint amb molt d’interès el procés de la seva pròxima pel·lícula, “Alcarràs”, que ha hagut de traslladar el seu rodatge a 2021 per la pandèmia.

En els darrers temps has coincidit dues vegades amb Mario Casas, a la pel·lícula per a Netflix “Hogar” i a la sèrie “Instinto”. Ell té fama de perfeccionista i de posar-se sempre a prova. Tu ets igual?

Mario es prepara molt i s’implica fins al límit amb cada projecte, amb resultats molt positius. Cada pel·lícula requereix un treball interpretatiu diferent, i no és el mateix estar a les ordres d’Agustí Villaronga, a qui li agrada estar molt a prop dels seus actors, que a d’altres casos en què no tens l’atenció tan directa del realitzador. O que has d’improvisar. En general, soc molt exigent, molt autoexigent. A vegades, massa.

Ja tenim, doncs, titular per a l’entrevista?

No, no, que sempre em posen el mateix titular: aquest de l’exigència, i també el de picar pedra. Donem-li la volta: “haig de deixar de ser tan exigent”.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.