Possessió de la parella, violència física, maltractament. Sotmetre l’altre, obligar que es quedi amb tu. És una pel·lícula, una ficció, però bé podria ser una història real, al costat d’una d’aquelles frases de violència de gènere que són una amenaça en tota regla: “Ets meva. Fins a la mort”. La por a perdre la parella -i al fet que algú altre pugui gaudir d’ella- és la base d’’El practicante’, dirigida per Carles Torras, estrenada a Netflix i protagonitzada per un llunàtic Mario Casas.

Acostumats a veure Casas al seu paper de “guaperes”, festejant la més maca de la festa, l’actor ens descol·loca en el seu paper de neuròtic. Ja ho va fer en ple confinament amb ‘Hogar’, un film on fa de pare de família exemplar. I aquests dies el podem veure al cinema en el paper de xaval humil a ‘No matarás’. Un thriller que ens manté en suspens per la mala fortuna que corre el protagonista, molt al seu pesar, en el transcurs d’una nit. Dos registres en els quals ja veiem l’evolució de Casas com a actor, però que estan molt lluny del que fredament exerceix a ‘El practicante’.

Mario Casas a “El practicante”.

En aquesta pel·lícula, Casas va més enllà. Es posa dins la pell d’un ésser amargat per la vida. El coneixem com a sanitari a una ambulància, assistint víctimes d’accidents de trànsit. Fins que, justament, coses de la vida, ell en té un, i es queda a una cadira de rodes. Aquí perd el poc somriure que tenia. La seva xicota, l’actriu Déborah François, comença llavors a distanciar-se’n i el caràcter de Casas es torna agre i fosc. Cada vegada més agressiu. Fins que tria la pitjor opció: retenir la seva noia -l’única cosa que sembla tenir a aquesta vida- a qualsevol preu.

No obstant això, la cadira de rodes no el transforma en un ser vil i venjatiu; ja ho és abans de l’accident. La seva necessitat de posseir la parella o de fer-la sentir culpable ja és present abans. El director, però, no aprofundeix en per què el protagonista es comporta d’aquesta manera. No sabem res del seu passat, del motiu pel qual es mostra tan desconfiat, per exemple. I això es troba a faltar a la història. Ens falta una peça en el trencaclosques que ens expliqui per què, abans de l’accident, Casas és tan fosc, fins i tot tenint amor, treball i salut a la seva vida.

Mario Casas a “El practicante”.

Un argument que, inevitablement, ens recorda al film ‘Mientras duermes’, i a la sublim intervenció de Luis Tosar. L’actor, un porter amargat com Casas, no suporta veure feliços els altres i li fa la vida impossible a una veïna. A ‘Te doy mis ojos’, Tosar també mostra el costat més fosc de la violència de gènere. Altres exemples cinematogràfics de violència contra la dona els trobem a ‘Durmiendo con el enemigo’, amb Julia Roberts, ‘Solo mía’, amb Paz Vega, o ‘Nunca más’, amb Jennifer López. Pel·lícules on la dona pateix l’esperit venjatiu d’un home que no suporta quedar-se sol; pel·lícules que no són més que un reflex de la societat i de com, durant anys, l’home ha considerat la dona “meva, i de ningú més”.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.