Crònica de la 65 Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, per Conxita Casanovas
Ha acabat la Seminci, la tradicional setmana de cinema de Valladolid, amb nota alta. El certamen, dirigit amb energia per Javier Angulo des de fa ja tretze anys, va treure múscul i va estar al nivell que correspon. Pràcticament, si exceptuem l’ús de les màscares i les platees garbellades, no es va notar diferència respecte a anteriors edicions.
Vàrem obrir amb la Coixet sempre riallera i ben acompanyada, que va presentar “Nieva en Benidorm”, que ha quedat amb l’estrena tristament frenada per motius sanitaris, amb la sexy Sarita Choudhury. Van repartir Espigas com pans a persones tan estimades com Julio Medem o Javier Cámara, María Galiana, Gracia Querejeta o Charo López, meravellosament glossada per Juanma Bajo Ulloa que l’ha dirigit a “Baby”, una pel·lícula que, com tantes ara, espera data d’estrena. Óliver Laxe va donar la seva classe magistral malgrat l’esquinçament de retina que el va obligar a anar-se’n escapat. I ens asseiem a parlar amb els documentalistes que van donar el do de pit, Laura Hojman parlant de Machado i els seus dies blaus, els joves directors de “Anatomia d’un Dandi” que retraten Paco Umbral (qui no recorda aquell “He venido aquí a hablar de mi libro”, oi?) i Manuel Menchón, que ens diu que Hitler va moure els seus fils perquè Unamuno no tingués el premi Nobel. Descobriments que fa una sempre a la Seminci, on va haver-hi temps per ajuntar els directors dels principals festivals de cinema d’Espanya i alguns dels millors distribuïdors de cinema independent perquè es conjuressin contra l’online que s’ho menja tot.
Entrant en els premis, una vegada més jo vaig amb el públic. “Nowhere Special” de Uberto Pasolini em va semblar un prodigi de sensibilitat, una pel·lícula de pare solter, amb un nen petit, a qui ha de deixar ben col·locat en donar-ho en adopció perquè ell està sentenciat per una malaltia terminal i ha de marxar d’aquest món de manera imminent, tot un cant a la paternitat que posa pell de gallina. Del millor vist en aquesta edició en què el cinema iranià jugava en una altra lliga. El jurat, del qual formaven part el productor Antonio Pérez, Emma Suarez i la guionista Alicia Luna, va enllestir amb un esment la imbatible “There is no evil” que arribava amb l’Ós d’Or de Berlín, un míssil, potentíssim al·legat contra la pena de mort en quatre històries encadenades, cent cinquanta minutassos que et deixen enganxat a la butaca i gairebé sense parpellejar. I aquí obrim fil i etern debat sobre si és ètic premiar pel·lícules premiades en d’altres certàmens i ens convertim en festival de festivals o les deixem passar i ens apuntem a descobrir.
La pel·lícula guanyadora de nom interminable, “Preparativos para estar juntos un periodo de tiempo desconocido”, de Lili Horvát, o “l’hongaresa” com va quedar abreujada, comença amb una prometedora premissa que ens fa pensar en el millor Kieslowski, el de “Blau”, “Vermell” i “Blanc”, però es perd al laberint de dona enamoradament trastocada que es munta Natasa Stork, la cirurgiana cap protagonista, premiada també com a millor actriu.
Tampoc no convenç del tot l’Espiga de Plata i premi al millor guió, la cinta palestina “Gaza mon amour”, una tosca història d’amor amb maldestra realització dels Germans Nasser als quals molts van batejar com els “fills de Demis Roussos” per la seva imponent presència de barbuts Tarzans. El premi al millor actor per a Shai Avivi per “Here we are” no estaria malament si no fos perquè existeixen els protagonistes d’”El profesor de persa”, els aclaparadors Lars Eidinger i Nahuel Pérez Biscayart que es baten en duel actoral nazi-jueu. Al final, tot repartit, aplaudiments i protestes que van quedar mitigats per la falta d’aforament.
Com ja ens va passar un any a Sant Sebastià amb la mort de Paul Newman, la mort de Sean Connery va aombrar el palmarès del Festival. El destí em va posar amb safata poder parlar de l’actor escocès amb el president del jurat, l’amable productor i director Peter Beale qui el va conèixer personalment i va treballar amb ell, i va lloar la intel·ligència del millor James Bond de la història.
La Seminci diu adeu amb petonets de llavis vermell passió com els del seu logo i ens emplaça a tornar-nos a veure del 22 al 29 de novembre d’un ja no tan llunyà 2021.
