La segona temporada de l’antologia iniciada per ‘La maldición de Hill House’ té moments molt bons però li sobren capítols i subratllats

La maldición de Hill House’ no només era una esplèndida adaptació de la novel·la cabdal sobre cases encantades, escrita per Shirley Jackson, sinó que era la constatació del talent de Mike Flanagan per furgar en les nostres pors domèstiques: com a bona part de les seves obres cinematogràfiques, la sèrie se servia dels mecanismes del gènere de terror per reflexionar sobre el que hi ha pertorbador i catàrtic en les ferides familiars.

‘La maldición de Bly Manor’

El primer que s’ha de dir de ‘La maldición de Bly Manor’ és que hi ha una reorientació dels fonaments narratius, perquè la font d’inspiració, l’univers literari de Henry James i ‘Otra vuelta de tuerca’ en particular, no podia donar com a resultat una aproximació del to i les maneres de la visita a Hill House. Per tant, ens trobem ara davant una sèrie molt diferent tant en el fons com en la forma. De fet, fins i tot no és estrictament de terror, sinó que parteix de les seves atmosferes tradicionals per parlar d’amor i de pèrdua, i també de la impossibilitat de superar els nostres pitjors fantasmes: els que portem dins. En aquesta temporada, la protagonista és una mainadera que assumeix el repte de fer-se càrrec de l’educació de dos germans que han perdut els seus pares, i aviat descobreix que a casa seva els morts no acaben de marxar mai.

Un cop més, Flanagan hi denota el seu coneixement de les múltiples facetes del gènere i se li ha de reconèixer el seu sentit del risc a l’hora de modernitzar els clàssics. En aquest sentit, és tant un homenatge al llegat de Henry James com una evolució dels seus plantejaments. Però a diferencia de ‘La maldición de Hill House’, on suspens i retrat psicològic es fusionaven amb una solidesa inapel·lable, a Bly Manor les coses no surten tan fluïdes. A estones juga molt bé amb la percepció de l’espai i la palpitació d’allò sobrenatural a la vida quotidiana, però aquesta temporada es fa desigual, molt desigual, per dilatada, redundant i, sobretot, discursiva.

‘La maldición de Bly Manor’

Un dels seus problemes essencials és que els personatges verbalitzen massa el que pensen i el director subratlla excessivament els seus girs, com si no acabés de confiar en la capacitat de l’espectador per captar el joc de ressons i miralls que uneix els espectres de passat i present. Té moments molt bons gràcies a l’ús del punt de vista i aquesta sensació que alguna cosa invisible habita a l’enquadrament, però també abusa de les reiteracions, d’ensenyar una vegada i una altra el trucatge perquè siguem conscients de la dialèctica entre la vida i la mort. No fa por, com s’insisteix a dir, però és que tampoc en vol fer. És lloable que hagi torpedinat les expectatives situant-se entre la malenconia i el romanticisme, però Flanagan ha oblidat el valor de la tisora (nou episodis eren del tot innecessaris) i que la línia que separa la sobrietat de l’avorriment pot ser molt fina.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.