Pete Davidson és la nova Lena Dunham: jove, de Nova York, divertit, amb una ment torturada i ple de talent que posa al servei de la seva autodestrucció. No és d’estranyar que, a l’hora d’aparellar-se amb un director perquè li filmi un guió confessional, esculli el nom de Judd Apatow. Al capdavall, és ell qui va endreçar –en aquest cas com a productor– el torrent creatiu de Dunham a la sèrie ‘Girls’. Ara bé, si aquella ficció pul·lulava pels cafès més hipsters del barri de Williamsburg, Davidson i la seva tropa s’arrosseguen per Staten Island, el més anodí dels cinc boroughs de Nova York. Aquell on s’hi viu quan no pots pagar-te un cau a Manhattan o Brooklyn. O aquell del qual els turistes només en coneixen la terminal de ferris, perquè el viatge és gratuït, així que el costum dicta que tan bon punt hi arribes, agafes el de tornada per seguir fent-te selfies.

“El rey del barrio”

En aquest barri deprimit i depriment, Davidson engega una autoficció i explica la història d’un tal Scott: un orfe que perd el seu pare bomber, en un incendi, quan ell encara és molt petit. No s’esmenta l’11-S, però els atemptats del 2001 van costar-li la vida al pare de Pete Davidson que es deia… Scott. L’homenatge no podia ser més explícit i les autoreferències, també. A partir d’aquí, la pel·lícula és el viatge cap a l’edat adulta d’un nano amb poques oportunitats i, aparentment, escassos talents. Vol ser tatuador però encara, de tant en tant, fa esguerros.

L’aparició d’una figura paterna –el primer xicot de la mare, després de quedar-se vídua– obrirà un munt de conflictes, alguns dels quals freudians. I provocarà que l’Scott pugui començar a desmitificar el record del seu pare. Mentrestant, el nano comprèn que els seus amics –amb qui fonamentalment es droga i mata el temps– ja no el poden acompanyar més: cal que comenci a llaurar-se un futur. Pren consciència que no té ofici ni benefici i que la seva idea de muntar un saló de tatuatges-restaurant potser, només potser, no és gaire bona idea. I hi ha també la dimensió amorosa, amb un plantejament ben clàssic: una xicota afectuosa i íntegra a qui ell és incapaç d’oferir-li el més mínim compromís, més per immaduresa que per maldat.

“El rey del barrio”

Quin paper hi juga Staten Island, en tot això? Doncs com a símbol de l’enfangament vital. Les coses mai no canvien al barri, condemnat a ser una ciutat dormitori. De fet, l’única que creu en el seu futur és la xicota del protagonista, fins al punt que somnia treballar com a urbanista de la ciutat per transformar les coses. Perquè, tot i que Staten Island sigui administrativament Nova York, al film s’insisteix molt en el seu caràcter de realitat al marge. El típic skyline de la ciutat apareix en un parell d’ocasions, sempre llunyà. I quan Scott visita Manhattan, només el veiem –amb tots els guiris– enmig del caos de Times Square, empetitit.

Tots aquests conflictes se serveixen amb el clàssic embolcall Apatow, plens d’acudits escatològics o amb humor negre. ‘El rey del barrio’ és una pel·lícula molt dialogada i on es nota que s’ha deixat lloc perquè els intèrprets es puguin esplaiar. No som lluny del territori Cassavetes: millor tenir material i ja descartarem a la sala de muntatge. I hi ha aquesta visió agredolça del pas de l’adolescència a la maduresa, que també era present a cintes com ‘Virgen a los 40’. Però amb una diferència molt rellevant. Si el protagonista d’aquell film era entranyable i només era una mica raret per no haver mantingut relacions sexuals, el protagonista d’‘El rey del barrio’ és molt més extrem, ja que pateix un trastorn mental. I, per tant, les seves excentricitats tenen un punt còmic, però també profundament dolorós, perquè queda molt clar des del primer moment que és un personatge que pateix. I que és prou conscient per entendre que alguns engranatges no li giren com la societat espera d’ell, però no prou fort com per redreçar-los.

“El rey del barrio”

A l’escena inicial, per exemple, el protagonista coqueteja amb el suïcidi i el desig d’acabar-ho està latent en bona part del metratge. I el Davidson real, efectivament, va intentar matar-se quan era adolescent, de manera que per molt que les escenes siguin extremes i passades pel filtre de la comèdia, és impossible deslligar persona i personatge. Això fa que veure el film sigui especialment intens, perquè no tot és impostura. I, al capdavall, fa un parell d’anys es va tornar a témer per la vida d’aquest còmic, quan va trencar amb Ariadna Grande, després d’un romanç molt sonat i ple de pressió mediàtica.

Si a aquesta densitat emocional hi afegim uns secundaris de luxe, com Marisa Tomei en el paper de mare sobrepassada o Steve Buscemi –exbomber a la vida real– interpretant la figura d’àngel subtil de la guarda, el resultat és la millor pel·lícula d’Apatow des de ‘Funny people’. I una manera de descobrir la complexitat de Pete Davidson, més enllà de les seves esbojarrades intervencions al mític ‘Saturday Night Live’.

“El rey del barrio”
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.