Crònica de la 53a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, per Conxita Casanovas

Enguany Sitges ha estat al fil de la navalla. El Festival, sempre tan alegre i juvenil, s’ha vist descafeïnat pels protocols imposats pel coronavirus que es resisteix a anar-se’n.

Tot i que pel·lícules com l’aclaparadora “Península” han dibuixat un miratge, aforant tot el que estava permès i fent-nos creure que tot seguia igual, celebrant el públic amb aplaudiments, un fet tan típic a Sitges, les escenes d’acció d’un cinema coreà que està imbatible, els passadissos de l’hotel Melià Sitges han estat desangelats, paradoxalment, en un Festival dirigit per un Angel, Angel Sala, que va celebrar vint anys donant-li lluentor a l’esdeveniment.

“Rar”, “estrany”, són paraules que al Festival de Sitges no li són alienes. Mira que hem vist pel·lícules de virus i infectats aquí però, en aquest moment, la ciència-ficció, que sempre va per davant, no atrapa ni borratxa la realitat que intentem manejar. En aquest escenari tan complex s’han succeït les trobades amb vells amics, que és el que té de bo el fet de poder tirar només de star system nacional. Ens va alegrar comprovar que Najwa Nimri, de rossa, conserva l’exigència, després de tants anys, perquè la vam veure saltar al buit de la mà de Daniel Calparsoro fa una barbaritat d’anys: vint-i-cinc. Em confessa que el millor que li ha passat és trobar-se amb Medem. Gràcies a ella, sempre directa, guerrera i sense filtres, comprovem, passant per damunt de les seves enigmàtiques mascaretes, que el “fenomen fan” perviu i s’ha renovat en ensopegar amb les nenes que l’esperaven, emocionades, a la porta de l’hotel.

Najwa Nimri al Festival de Sitges

I nosaltres pensant que esperaven Mario Casas, l’actor cada dia més elegant i encamisat. On son aquelles samarretes amb què venia a la ràdio a l’inici de la seva carrera? Mario segueix en la seva línia, treballant dur perquè se’l consideri un bon actor, donant-l’hi tot a David Victori a “No matarás”, una pel·lícula que ens recorda massa a “Victoria” amb Laia Costa. Canvies noia per noi i l’envies a l’infern en una nit toledana.

Ens va visitar Pepón Nieto i no sabíem si era “un efecto óptico”, títol de la pel·lícula de Juan Cavestany que va presentar, perquè no havia vingut mai per aquí. Fem broma amb el malagueny sobre si tenia alguna cosa amb “la Machi” perquè coincideix a totes amb ella. I quan li diem que per què el cinema s’obstina a fer-lo gran, ens deixa anar que ja té cinquanta-tres anys! Déu-n’hi-do, aquell noi, tan simpàtic i bon actor que, a mitjans dels noranta, començava a sorprendre’ns, quan rodava amb Carles Balagué, “Asunto interno”, a Barcelona.

Conxita Casanovas i Pepón Nieto

Mirem també enrere parlant amb Macarena Gómez i ens emocionem les dues recordant la seva representant Eli Cabrero, morta prematura i inesperadament, a qui em va presentar aquí a Sitges fa gairebé vint anys i qui tenia una confiança cega en la noia dels ulls verds. Macarena és total, és ella, és generosa, tirant-li floretes en antena a Miguel Ángel Silvestre qui segueix tan maco com quan va tenir el bum fa ja alguns anyets, que el temps passa per a tots. Per cert que Juanma Bajo Ulloa em va recriminar afectuosament que li recordés que fa gairebé trenta anys que va guanyar la Conxa d’Or amb “Alas de mariposa” ara que presenta “Baby” i torna a parlar de la maternitat. Parlant de directors bascos, cal veure què prim que hem trobat Álex de la Iglesia, encara que energia no li falta perquè la seva sèrie “30 monedas” és potent. Cal agrair-li a Sitges que ens hagi posat en contacte de nou amb la família Carbonell, on Pablo cedeix el protagonisme encantat a la seva filla Mafalda que passeja una sorprenent maduresa als seus només dotze anys. Són encantadors.

Photocall de “30 monedas” al Festival de Sitges 2020

Se’m va escapar Mario Gas, qui ha tornat al cinema amb “La vampira de Barcelona”. Quin plaer veure Bruna Cusí, Núria Prims i Nora Navas en un mateix repartiment, que maques i que bones són. I jo ja marxo contenta després que Miki Esparbé, heroi protagonista de “Malnazidos” em digui que estic més jove que mai. Això és galanteria, sí senyor. Aura Garrido somriu i amb això n’hi ha prou… Si ara treballarà amb Jean Reno!

Una de les coses més divertides d’aquest Sitges, que no se’m passi explicar-ho, és a primera hora del matí fer-se uns riures amb l’audaç productor David Matamoros al capdavant del jurat enguany, al mateix temps que recordem que ell va ser un nen voluntari al Festival, ara coincidint amb l’encantadora Juana Acosta i amb la productora María del Puy Alvarado de qui, si arribo a saber que estaria a Sitges, no m’hagués acomiadat tant a Sant Sebastià, però com que ens vàrem passar el dinar parlant de la COVID maleïda no hi vàrem caure. I creuar-se amb Melina Matthews i Dafnis Balduz al passadís t’alegra qualsevol dia, igual que veure Raul Arévalo, que és com de la família, tan obert a tot sempre. No ens podem besar, ni tocar, ni acostar, però l’afecte roman igual que els companys amb els quals esmorzem a dos quarts de vuit del matí sense pestanyejar, o pestanyejant una mica.

I res, en resum, hem passat por amb els fantasmes enfadats de la pel·lícula hongaresa “Post mortem” i ens hem rigut i deixat anar amb “Mandíbulas”, l’última gamberrada de Quentin Dupieux, però el record que ens quedarà d’aquesta edició 2020 del Festival de Sitges, inevitablement, serà el de la incòmoda mascareta que ens treu la possibilitat de somriure obertament, els “Ojos sin rostro”, com molt intel·ligent i cinèfilament va al·ludir a la platea l’actor Manuel de Blas en recollir el seu premi Nosferatu, algú que als seus vuitanta anys, seixanta dels quals se’ls ha passat al cinema donant suport a repartiments, en sap molt de carreres de fons com aquesta en la qual hi estem ficats.

Res com un capvespre d’octubre a Sitges encara que a vegades el cinema i els seus horaris ens impedeixi gaudir-los.

Sitges
Conxita Casanovas. Periodista especialitzada en cinema, treballa a RTVE. Acumula molta experiència. Ha recorregut els festivals més importants i ha guanyat importants premis però conserva la il·lusió i passió del primer dia. Dirigeix el programa ‘Va de cine’ que suma ja 37 temporades a antena a RNE-Ràdio 4 (diumenges de 14h a 15h ), espai que té una versió en castellà a RNE-Radio 5 (dissabtes 11.35h) per a tota Espanya. Actual directora del BCN Film Fest.