A David Victori (Manresa, 1982) li encanta construir personatges complexos, ben armats d’històries potents i originals que contar a l’espectador. I això és el que ha tornat a fer al thriller “No matarás”, que, després del seu pas pel Festival de Sitges, arriba als cinemes amb un excel·lent i exigent Mario Casas com a protagonista al costat de la debutant Milena Smit. Conversem amb el director sobre actors, mètodes de treball, meditació o ànsies de superació.

Estàs satisfet amb l’acollida de “No matarás” al Festival de Sitges?

Estic molt agraït, content i emocionat amb la reacció del públic i també de la crítica. El dia del passi oficial va ser un dia preciós. Encara que sempre dic que, per a mi, la mirada de l’espectador no és tan important com el procés de fer la pel·lícula. I també hem de tenir en compte que, a Sitges, tot es magnifica i vius en una bombolla. Ara caldrà veure com funciona la pel·lícula a taquilla.

Com defineixes “No matarás”? En quin gènere situaries aquesta odissea nocturna on un tranquil Mario Casas s’introdueix, de sobte, en una espiral de violència, bogeria i desenfrenament per casualitat i per culpa del personatge de Milena Smit?

Jo la defineixo com un thriller d’acció sensorial, i que està molt relacionada amb un dels meus primers curtmetratges, “Reacción” (2008), que va protagonitzar Santi Millán. “No matarás” és una espècie d’intent de portar al terreny del llarg aquest curt, perquè l’espectador visqui en primera persona aquest viatge que fa el personatge de Mario Casas. En aquest sentit, hi ha una escena en la qual el públic, molt connectat amb el Mario, fins i tot aplaudeix el que li ocorre a un altre personatge. I no dic res més…

Com et vas plantejar la feina prèvia al rodatge? Què era el que més t’interessava?

Primer, el que he dit abans, i és aquesta vocació que tingués una narració molt sensorial, que hi intervinguessin tots els sentits de Dani, el paper de Mario. Segon, donar-li una absoluta llibertat tant a Mario com a Milena Smit. Durant la primera lectura de guió, ell em va dir que havíem d’anar cap a la veritat, que no podíem fingir. Jo volia portar-lo cap el límit, i Mario em va respondre: “Fes-me aquest regal”. En el cas de Milena, al no ser actriu, no la podia dirigir d’una manera convencional, és a dir, no podia dir-li que es posés en aquesta marca i no es mogués d’aquí. En aquest sentit, va ser molt important l’ús de la càmera en mà, que facilitava el moviment dels actors. Cada dia, preparàvem l’escenari a consciència, el decoràvem i l’il·luminàvem, i llançàvem els actors a morir allà. L’operador de càmera, Edu Canet, fins i tot tenia tractament de ‘actor’. Era bàsic per a aconseguir aquest llenguatge frenètic de “No matarás”.

David Victori i Mario Casas

Després dels teus curts i del teu primer llargmetratge, “El pacto” (2018), és evident que a tu t’interessen els personatges tèrbols o que s’envoltin de gent tèrbola, negativa, manipuladora…

Sí, hi ha una cosa especial en el fet de parlar de gent normal i corrent que, de sobte, és portada límit. M’interessa l’ésser humà, i com sosté els seus principis morals en les situacions més extremes. A “No matarás”, Dani és l’exemple perfecte d’això.

Sense Mario Casas, Dani no seria aquest Dani tan potent que ens trobem a la pantalla. Per què el vas triar a ell?

Per començar, soc molt amic d’Oriol Paulo, que el va dirigir a “Contratiempo” (2016), i em va dir que Mario és l’actor més obsessiu en la seva feina que puguis trobar. Això ja m’anava bé per construir Dani. Jo també soc un flipat de la meva feina, i en Mario m’he trobat amb algú semblant, és un altre boig com jo. Amb Milena, va ser al tercer càsting quan em vaig convèncer que ella havia d’interpretar Mila. Seguint la meva intuïció, Milena i jo no parlem del seu personatge, sinó que li vaig posar música, vam fer uns exercicis de meditació tantra…, i ja ho teníem! Una vegada aconseguits els dos actors centrals, necessitava que els productors confiessin a mort en el projecte. I així va ser.  

Amb “El pacto” no vas tenir tanta sort: sí, va anar bé de públic, però no va agradar tant a la crítica com “No matarás”.

“El pacto” va arribar després de molts projectes que s’havien anat caient al llarg dels anys. És un fet que ens passa a tots els directors. Amb el propòsit que no caigués també, vaig fer algunes concessions a “El pacto” a nivell d’història i de forma. Van ser uns canvis que van acabar afectant el resultat final de la pel·lícula, que es va quedar entre dues aigües. En canvi, és veritat que va funcionar en taquilla i que va ser rendible.

David Victori i Belen Rueda a “El pacto”

Anem als teus inicis: per què et vas decidir pel cinema com a professió?

Em vaig inclinar pel cinema per una cosa molt instintiva, que és la necessitat d’explicar històries. Ja em passava de petit, amb els ninos de joguina. Un dia vaig descobrir que el cinema era el joc més divertit amb el qual jo podia expressar-me. A altres nens els dona per la música o pel dibuix. El cinema és com una droga: una vegada ho proves, no pots parar.

El 2015 vas estrenar el curt “Zero” sota l’empara de YouTube, i amb Michael Fassbender com a padrí i productor executiu. Crec que, a l’igual que amb “El pacto”, no vas quedar molt satisfet amb l’experiència.

És veritat, va ser una experiència agredolça. No tant pel resultat com per la poca implicació de YouTube, que va acabar desentenent-se de “Zero”. Va ser un malson.

Has estat en el guió de la tercera temporada de la sèrie “Comando Squad” (Flooxer), que porta el subtítol de “Reset”. Què t’interessava d’aquest producte juvenil?

Jo venia de “No matarás”, i em va semblar una marcianada implicar-me en els guions de “Reset”. A “No matarás”, es tractava de descol·locar constantment el Mario i la Milena, i vaig acceptar el repte de “Reset” si aquí també tenia la llicència per agafar a aquests youtubers que interpreten als protagonistes i posar-los en situacions sobre les quals ells no tenien ni puta idea. Una vegada fet, vaig deixar la realització en mans de Mireia Noguera. Ara estic en una altra sèrie, “Sky Rojo”, que produeixen els creadors de “La casa de papel” per a Netflix. Els seus protagonistes són Verónica Sánchez, Miguel Ángel Silvestre, Lali Espósito, Enric Auquer, Yany Prado i Asier Etxeandia, entre d’altres. Explica la fugida de tres prostitutes d’un club nocturn.

Mario Casas i David Victori

“Sky Rojo” i l’estrena de “No matarás” han arribat a la teva vida després d’un confinament que dius que has portat força bé. Quin ha estat el teu secret?

Que soc una persona molt tranquil·la, molt zen. Encara que soni una mica políticament incorrecte, durant el confinament vaig ser molt feliç. El vaig passar a Madrid, treballant a casa en diversos projectes.

Et donen carta blanca per triar a les estrelles de la teva pròxima pel·lícula… Tria!

Doncs… Javier Bardem! I Mario Casas. És un artista que porta la seva professió al límit. Sempre vol descobrir coses noves.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.