‘Alardea’, produïda per K 2000 (THE MEDIAPRO STUDIO) per a ETB1, s’inspira lliurement en el conflicte basc de l’Alarde per acabar plantejant conflictes universals. S’emet els dimecres a les 22:30h a ETB1 i es pot veure també al servei ‘a la carta’ d’eitb.eus. Parlem de la sèrie amb la seva guionista, Virginia Yagüe.

Al setembre del 2019, abans que la COVID arribés a les nostres vides, vaig rebre la trucada de Blanca Baena (K 2000) per proposar-me contar una història de ficció, una minisèrie basada en l’aspiració de les dones a participar a l’Alarde. La idea no havia prosperat de manera satisfactòria en un primer intent i vaig tenir dubtes. Suposo que la guionista que hi ha dins meu va tractar d’escapar d’un projecte ja tocat, alhora que la feminista que també porto a dins guanyava aquesta particular batalla. Resultat: dies després estava trucant la Blanca per a assegurar-li que volia escriure aquesta sèrie.

Vaig plantejar una història on passat i present es donen la mà, com ocorre amb l’evolució de la història del propi Alarde, on es produeix aquest transvasament d’inquietuds i coneixements entre generacions. Històries i conflictes que tornen a brollar després d’anys. Aquesta va ser la gènesi del nostre trio protagonista: àvia, mare i filla; Edurne, Amaia i June la vida de les quals es desenvolupa en un poble fictici anomenat Uriola.

‘Alardea’

A partir d’aquest moment tot el meu interès es va col·locar a deixar clar què era amb exactitud el que volíem explicar a partir d’un conflicte matriu del qual tothom n’havia sentit parlar i que constituïa el germen de la nostra història. Des d’un pla incidental, ens trobàvem davant del relat d’una vindicació, en el sentit de reclam i defensa d’un dret. Es definia d’aquesta manera un recorregut clar que marcaria la divisió per capítols: la decisió, els problemes, la rendició i la resolució. A partir d’aquí vàrem buscar un pla dimensional perseguint una lectura més íntima i emocional per a les nostres protagonistes. Volia col·locar un pes específic en el llegat que es produeix entre mares i filles, aquests mandats no escrits i heretats que a vegades pesen en excés, determinen les nostres vides i tendeixen a repetir-se cíclicament entre generacions. Des de l’àtom fins a una història universal vinculada amb la reclamació de nous drets per a les dones dins d’una tradició fèrriament establerta com és la de l’Alarde.

La reivindicació de les dones per estar presents a la desfilada és un conflicte vigent que continua repetint-se cada any. No és una cosa llunyana o ancorada en un record pretèrit. Això sí, sabíem que les accions i els personatges havien de generar interès específic i alimentar la intriga entre capítols. La cerca havia de situar-se en un enfocament des d’un pla emocional i alhora realista que ens permetés engrandir la història i dimensionar-la encertadament. Necessitava que la decisió d’Amaia es convertís en un obús que impactés directament al seu epicentre generant conseqüències imprevisibles i marcant les evolucions de tots els integrants de la família protagonista. La seva decisió no sols reconfigura l’Alarde del seu poble sinó la realitat del seu cercle immediat fent que res torni a ser igual.

‘Alardea’

Agraeixo al meu equip de guió, Pablo Tobías i Arantxa Cuesta, la seva implicació, però sobretot reconec la tasca de Pedro Fuentes que va ser un company indispensable des de l’inici fins a la fi al costat de la mateixa Blanca Baena, sense l’obstinació contra vent i marea de la Blanca aquesta sèrie no hauria vist la llum. També a tot l’equip de realització, amb David P. Sañudo al capdavant. I per descomptat, a les estupendes intèrprets que es van ficar dins la pell de les protagonistes: Itziar Ituño, Klara Badiola i Carmen Climent, excepcionalment acompanyades per Iñigo Aramburu i la resta de l’elenc.

Fa uns dies, després de l’emissió del primer capítol d’‘Alardea’, vaig llegir que algú va dir que era una sèrie necessària i que remouria les nostres entranyes. Llavors vaig pensar en la cita de Alaine Touraine que encapçalava el llibre ‘Lecciones del camino’ d’Arantxa Urretabizkaia: “Davant del que ens afecta de prop no podem ser neutrals”.

Tant de bo tingui noves oportunitats per continuar fent una cosa tan necessària i donar-li la raó a Urretabizkaia. Perquè estic convençuda que la neu s’ha començat a fondre.

Virginia Yagüe és creadora i guionista de sèries de televisió entre les quals destaquen ‘La Señora’, ‘14 de abril: La República’, ‘Amar en tiempos revueltos’ o ‘Prim, el asesinato de la calle del Turco’. En cinema, va guanyar la Biznaga d’Or del Festival de Málaga 2012 pel guió d’‘Els nens salvatges’, la seva tercera pel·lícula després de ‘Para que no me olvides’ i els films grupals ‘En el mundo, a cada rato’, ‘Ellas son África’ i ‘Yo decido. El tren de la libertad’. Actualment ultima el guió per a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Isaac Rosa, ‘Feliz final’. En narrativa ha publicat les novel·les ‘El Marqués’, ‘Alex’ i ‘La última princesa del Pacífico’.