Mai la física quàntica ha donar per a tant. ‘Tenet’ és una explosió de cervell, una sobredosi d’informació que no entenem, que escapa dels nostres coneixements, que ens aclapara i ens col·lapsa. La paradoxa de l’avi, l’algorisme, els viatges en el temps, la inversió, la posteritat, la pinça temporal… No estem preparats per a tants conceptes ni universos paral·lels, però ens hi enganxem perquè hi ha acció. I de la bona. Efectes especials que eleven la nostra atenció quan els diàlegs sobre el passat i el futur ens sobrepassen. Christopher Nolan ens dona una classe magistral sobre física quàntica i, alhora, ens ofereix un espectacle visual que ens manté enganxats al seient.

El director de les ‘històries – paranoia’ és un expert a deixar el nostre cervell traient fum. Té la capacitat de crear mons on mai no hi hem estat. Ho va fer amb ‘Memento’ -encara estem comptant Polaroids-, després va venir ‘Origen’ -implantar idees en els somnis…, com?-, ho va repetir a ‘Interstellar’ -aquella imatge de Matthew McConaughey al darrera de la prestatgeria, a un univers paral·lel, encara clavada a la nostra ment-, i ara torna a deixar-nos fora de joc amb ‘Tenet’, una producció on, encara que no ho sembli, tot té sentit. El director ens deixa descol·locats amb els moviments invertits, fent que els personatges es moguin cap enrere i les bales recuperin el seu lloc a la pistola. Però al final, tanca el cercle.

“Tenet”

Espectacle inclòs, com ens té acostumats. O és que ningú no recorda el malvat de Bane saltant de l’avió a la pel·lícula de Batman ‘The Dark Knight Rises’? Que cal estavellar un avió contra un edifici? Doncs es fa. O per què no: agafem un cotxe en marxa i fem que condueixi a l’inrevés mentre el món va en l’altra direcció. El seu fort és el xou. Nolan ens exigeix molt com a espectadors, ens esprem les neurones sense mesura, però, a canvi, ens regala un espectacle. I al pack hi inclou, en aquesta ocasió, un dolent dolentíssim: l’actor Kenneth Branagh, que fa d’antagonista despietat i sense escrúpols, desitjós per controlar el futur.

A qui no li agradaria canviar alguna cosa del passat? No és la primera pel·lícula, ni tampoc no serà l’última, que aprofundeix en els viatges en el temps, un tema que crida l’atenció per l’impossible que resulta per a l’ésser humà. ‘Retorn al futur’ és l’exemple més conegut, i el que mostra el perill de canviar el succeït, el que es coneix com a llei causa-efecte o efecte papallona: l’aleteig d’un insecte pot canviar-ho tot. ‘Atrapat en el temps’ també juga amb el rellotge: un dia es repeteix una vegada i una altra, molt a pesar del que desitja el protagonista, Bill Murray. O el mateix ‘Terminator’. Encara que no cal anar tan lluny: tenim la producció ‘Vengadores, Endgame’, amb superherois que canvien el passat perquè Thanos no aconsegueixi el poder. I una de les més alternatives, ‘Mr. Nobody’, amb Jared Leto: les vides d’una mateixa persona en funció de la decisió que pren.

“Tenet”

Ara que les sales de cinema travessen el seu pitjor moment a causa de la pandèmia, ‘Tenet’ ha estat una més que benvinguda injecció de diners. Des de la seva estrena, el 26 d’agost, ha recaptat gairebé 308 milions de dòlars. De moment, People’s Choice Awards ja l’ha nominat com a millor pel·lícula d’acció d’aquest any. No seria estrany que la banda sonora, de Ludwig Göransson, s’emportés algun premi també, pel clima de tensió que genera al llarg de tota la cinta. I és que les produccions de Nolan són això: estats de tensió, misteri, intriga, suspens. La física quàntica, al final, és el que menys importa. Ja ho diu un dels personatges en el film: “No intentis comprendre-ho. Ho has de sentir”.

Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.