Si estan cansats de sèries que són un drama, depriments, angoixants i que tracten temàtiques dures, i necessiten alguna cosa més optimista i reconfortant, no ho dubtin: posin un Ted Lasso’ (Apple TV+) a la seva vida. És la sèrie que necessitàvem en aquests temps de pandèmia en què la indústria de la televisió sembla obsessionada a exercir de mirall de la crua realitat i multiplicar així el seu efecte. Que El Col·lapse’ és una sèrie excel·lent i segurament el millor de l’any ja ho sabem, però el que en aquests temps necessitem és optimisme a dolls.

“Ted Lasso”

I això és el que ofereix aquest personatge de somriure franc, mostatxo espès i accent de Texas a qui fitxen per entrenar un equip de futbol de la primera divisió anglesa sense que tingui ni idea de futbol. Ni en què consisteix un fora de joc, ni quantes targetes grogues et treuen abans de la vermella, ni res de res. La seva única experiència com a entrenador es redueix, de fet, a haver entrenat a equips d’institut de futbol americà al seu país. Es preguntaran llavors per què fitxen a Anglaterra a aquest personatge. La resposta: forma part d’un pla per a enfonsar el club.

“Ted Lasso”

Quan arriba a la seva nova feina rep pals a tort i a dret, clar. Per part dels seus propis jugadors, dels periodistes, dels afeccionats. Però Ted Lasso mai no perd el somriure. Tant se val com de feridors i precisos són els comentaris que li disparen. És impermeable a les crítiques. L’optimisme d’aquest home té una resiliència extraordinària i un es pregunta si Ted Lasso viu en una bombolla d’autoengany o si, ben al contrari, resulta que és el més savi de tots. Tot fa pensar que serà això segon.

“Ted Lasso”

A mesura que avancen els episodis descobrim que Ted Lasso no ha vingut a guanyar el partit del camp, sinó el del vestuari. De mica en mica es va ficant dins la butxaca tots els personatges amb la seva actitud permanentment positiva. Incloent-hi els espectadors, clar. Fins i tot a aquest espectador que primer pensa que la sèrie és entretinguda i prou i se la hi mira amb una certa distància. Fins i tot a aquest, hi ha un moment en què el protagonista se’l guanya i es fa devot de la filosofia Ted Lasso, que va tan a contracorrent en aquests temps que corren. El personatge és inspirador com l’entrenador Eric Taylor de ‘Friday Night Lights’ però en clau de comèdia. Amb els seus somriures, la seva fe en allò impossible i la seva amabilitat impertèrrita, Ted Lasso fa que tots al seu voltant siguin millors.

“Ted Lasso”

Donant vida a l’entrenador, i aquesta és una de les claus de la sèrie, està un Jason Sudeikis estupend, que aconsegueix convertir el que era una caricatura (Ted Lasso sorgeix originalment d’unes promocions televisives de la lliga anglesa en què es jugava amb el xoc cultural) en un personatge amb fondària, amb qui riem, sí, però qui també té moments de fragilitat, donant dimensió humana al bufó d’una manera semblant al que Steve Carell va fer amb Michael Scott a ‘The Office’.

“Ted Lasso”

L’altre aspecte que és fonamental és com de bé estan dibuixats els personatges secundaris. Com a qualsevol workplace program, l’engranatge entre els diferents personatges és vital perquè la dinàmica funcioni. I aquí tenim a l’ajudant de l’entrenador (interpretat per Brendan Hunt, cocreador de la sèrie), al veterà Roy Kent (que interpreta Brett Goldstein, qui també forma part de l’equip de guionistes), a l’insuportable Jamie Tartt, una mena de Cristiano Ronaldo molt irritant, a Nathan, el tímid assistent de l’equip, etc. Fins i tot incorporacions tardanes com Dani Rojas, el futbolista en èxtasi permanent pel simple fet de jugar a futbol, funcionen de meravella. Com també ho fa un guió ben cuidat, que recull elements d’un episodi a altres (frases, situacions, objectes) per proporcionar humor i una connexió amb l’espectador que ha entrat dins del món dels personatges. I és realment fàcil entrar a ‘Ted Lasso’. Com succeeix amb el seu protagonista, no és necessari saber de futbol. Simplement tenir ganes de veure la vida amb optimisme.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.