Aquesta sèrie documental de HBO és massa llarga i redundant, però posa el focus en un cas estremidor que ens fa conscients de la maldat del món.

El febrer del 2018 saltava la notícia que l’actriu Allison Mack, coneguda per ser la Chloe Sullivan de la sèrie ‘Smalville’, havia estat detinguda per la seva implicació en un cas de tràfic sexual. Era el primer toc d’alerta d’un cas que afectava altres rostres de la societat de l’espectacle i que posava el focus sobre la secta NXIVM, fins a aquell moment vista com un centre per a emprenedors que treballava per a la motivació professional. Aquesta secta és l’eix de la sèrie documental “The Vow(“El juramento”), una producció d’HBO que reconstrueix la història de NXIVM des de la seva creació (durant els primers minuts del pilot, de fet, res fa pensar que es tracti d’una secta), la seva presentació en societat i la primera onada de membres il·lustres.

“The Vow”. Allison Mack.

L’engany es comença a esfondrar quan una de les seves integrants, l’actriu Sarah Edmondson, descobreix que s’havia creat una societat secreta de dones que esclavitzava les nouvingudes (fins i tot les marcaven en un ritual) i les obligaven a mantenir relacions sexuals amb el líder, Keith Raniere. Edmondson ho va posar en coneixement d’uns companys, el cineasta Mark Vicente i la també actriu Bonnie Piesse (vista a la saga ‘Star Wars’), que van reunir proves que s’han acabat convertint en la llavor del procés judicial i del mateix documental.

“The Vow”. Sarah Edmondson.

The Vow comença com una crònica periodística i va derivant cap a un estremidor relat del descens als inferns dels protagonistes. Primer, patint les tortures i assetjaments psicològics per part dels membres més poderosos de la secta, i després topant amb la incredulitat tant del seu entorn com de determinats periodistes. Aquesta evolució tonal aconsegueix enganxar-te i horroritzar-te en idèntica proporció. La sèrie acaba perdent qualitat per redundant i perquè es recrea en excés en alguns dels aspectes més mòrbids de la història. En alguns moments, a més, se serveix de dramatitzacions molt discutibles que acaben restant força a la narració dels esdeveniments. Però al mateix temps t’estaborneix que existeixin persones tan malignes i tan capacitades per suggestionar els altres sense que aquests en siguin del tot conscients. En aquest sentit, un dels encerts de la sèrie és que no renuncia a explorar els clarobscurs dels que van acabar despertant (per això el més terrorífic són les entrevistes als denunciants) i que aposta per emmirallar-nos a la indolència envers aquelles coses que passen a prop nostre però, en el fons, voldríem no saber.

“The Vow”

Al final, si NXIVM va poder perpetrar les seves atrocitats és perquè vivim en un món més propens a enaltir els placebos que no a aprofundir en els problemes. L’altre aspecte interessant és la seva reflexió sobre la soledat i la gestió de l’èxit. Mack ha acabat erigint-se en la cara visible d’aquest cas, però tot plegat no deixa d’implicar una llarga llista de persones addictes al reconeixement públic i a la necessitat de sentir-se part d’un tot. Per aquest motiu el testimoni d’Edmondson és un dels més colpidors. La seva mirada cada vegada que s’escolta a ella mateixa evocant segons quines coses és la síntesi d’un trauma: haver d’acceptar que una secta va aconseguir captar-la i canviar-li la vida per sempre.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.