En qüestió de poques setmanes, Alex Brendemühl (Barcelona, 1972) ha estrenat dues pel·lícules: “L’ofrena”, de Ventura Durall, i “Akelarre”, de Pablo Agüero. Parlem amb ell sobre aquesta darrera, on ha tornat a sorprendre’ns amb una de les seves especialitats: interpretar un malvat… però sense repetir-se, sempre amb nous detalls i matisos. A punt d’estrenar l’obra de teatre de Denise Duncan “El combat del segle” a la sala Beckett barcelonina, l’actor repassa la seva trajectòria, aplaudeix aquests cineastes que li han permès créixer en la seva feina i valora l’actual situació social.

Fa uns anys, li vaig preguntar a l’actor austríac Christoph Waltz sobre com veia ell el fet que li oferissin tants personatges de malvat. I es va enfadar! I gairebé em va maleir. T’enfades si ara faig el mateix amb tu?

Ha, ha, és graciosa la teva anècdota! Jo no em puc enfadar perquè m’ho passo molt bé fent de dolent, encara que no sé què han vist en mi per donar-me aquest tipus de papers. Cada vegada que m’ofereixen un vilà, intento no repetir-me, i trobar-li nous matisos i colors. En el cas d’“Akelarre”, és un dolent de conte, de traç gruixut. És un manipulador pròxim al deliri i que abusa del seu poder. El jutge Rostegui realment va existir, i el guió de la pel·lícula es basa en els seus propis escrits, uns tractats sobre com detectar la bruixeria en la gent. És una història que passa fa quatre segles, però continua tenint unes connotacions molt actuals.

Repassant la teva filmografia, acceptes l’etiqueta d’‘actor de culte’?

Tant de bo la suma dels projectes que m’ofereixen em convertís en un actor de culte, com dius tu. Seria la bomba! Intento enfrontar-me a cada personatge que m’ofereixen des de l’honestedat i la curiositat.

A la vida real, ets més divertit i amant de la comèdia que els teus personatges de ficció?

Sí, soc un gran amant de la comèdia. És un gènere on em sento molt a gust. De fet, el drama i la comèdia estan molt a prop, es toquen. El Rostegui d’“Akelarre” té molts moments còmics: malgrat ser un home d’una crueltat inqüestionable i un tipus de persona que tu no pots defensar, Rostegui és tan exagerat que desperta el somriure en l’espectador.

“Akelarre”

Acaben de concedir el Premi Pepón Coromina, de l’Acadèmia del Cinema Català, al productor i director Lluís Miñarro. Tu vas treballar a les seves ordres a “Stella Cadente” (2014). La nostra indústria audiovisual, necessita més figures com Miñarro?

Per descomptat! Miñarro és un franctirador que ha fet molt per la nostra indústria i per descobrir nous autors, valents i arriscats. Uns cineastes que, d’una altra manera, no haurien trobat una plataforma per visibilitzar les seves obres. Per desgràcia, perquè la situació és la que és, ara només pot dedicar-se a la direcció, i ha deixat de banda la producció.

A “Stella Cadente” vas ser el rei Amadeu de Savoia. A “El Cònsol de Sodoma” (2009), vas interpretar Juan Marsé. A “El medico alemán” (2013), a Josef Mengele. És més complicat ficar-se en la pell d’un personatge real que en la d’un fictici?

Quan interpreto un personatge que ha existit, parteixo d’una informació que tinc d’ell i capbusso en la seva biografia, però, a partir d’aquí, ja entra en joc la meva subjectivitat. No m’agraden aquests biopics que es limiten a demanar-te una simple imitació física del personatge. Jo prefereixo anar fins a l’ànima d’aquestes figures històriques, i treballar des d’aquest lloc.

“Stella Cadente”

Acaba d’estrenar-se la primera pel·lícula com a director de Viggo Mortensen, “Falling”. Et veus rodant algun dia al seu costat?

És un actor que admiro molt, amb una trajectòria impecable, que ha enfocat d’una manera molt interessant. M’identifico molt amb Viggo Mortensen, i m’encantaria que, en una pel·lícula, féssim de germans, per exemple. T’imagines?

Has rodat tres curtmetratges com a director. Què passa amb els curts que, després, no es veuen, no tenen un recorregut?

El meu primer curt, “Rumbo a peor” (2009), es va veure al Festival de Cannes, i amb ell vàrem viatjar a molts certàmens i fins i tot es va estrenar a alguns cinemes. Després no he tingut tanta sort. El circuit dels curts a Espanya és molt limitat, res a veure amb el que succeeix a Austràlia o França. He realitzat tres curts, en un termini d’uns 10 anys, que m’han servit per aprendre a dirigir i a fixar-me en tot el que ocorre en un rodatge. El més positiu d’aquests tres rodatges és que gaudim d’una total llibertat, perquè ho vam fer entre amics i els vaig finançar jo mateix. Fa temps que estic al darrere de dirigir un llarg.

Una de les teves últimes estrenes ha estat “L’ofrena”, on has tornat a col·laborar amb el director Ventura Durall, amb qui ja vas rodar “Les 2 vides d’Andrés Rabadán” (2008). I un altre cineasta amb qui has treballat en dues ocasions és Jaime Rosales. Primer, a “Les hores del dia” (2003), i, fa un parell d’anys, a “Petra”. Quin tipus de creador és Rosales?

Jaime i jo fa molts anys que ens coneixem, i ja el tinc… calat. És exigent, precís i meticulós, i enfoca la seva feina amb una mirada de cirurgià. El seu cinema és personal i peculiar, i ho porta fins a les últimes conseqüències creatives. Li interessa molt la direcció d’actors, i sempre aposta per la nostra naturalitat. Sovint no et dona un guió, sinó que et planteja l’escena perquè te’n surtis. Jaime no et permet instal·lar-te en els teus vicis i tics com a actor. I et dona l’oportunitat de sorprendre’t. A vegades em trobo amb directors que em diuen: “M’agradaria em que fessis això que feies a “Les hores del dia” o “A la ciutat””. I això m’avorreix. La feina d’actor implica treure’t del teu centre de gravetat i córrer riscos.

“L’ofrena”

Algun altre cineasta que t’hagi convidat a reinventar-te?

Roger Gual (“Remake”, “7 anys”), que sempre em proposa aquest personatge de la seva pel·lícula que jo no vull. Prefereixo aquests directors que em col·loquenas un lloc on no hi estic còmode.

En els darrers anys has rodat diverses sèries a França i Alemanya, però no a Espanya. No t’han ofert res de suggestiu?

Porto uns deu anys entre França i Alemanya fent tele, la qual cosa m’ha donat l’oportunitat de desaparèixer una mica d’aquí i no saturar els espectadors. El fet de treballar fora em permet posar-me en contacte amb nous directors i caps de càsting, que em demanen coses diferents. A la televisió d’aquests dos països he pogut treure altres registres interpretatius meus. Estic obert a projectes televisius espanyols. No crec que existeixi cap diferència entre el cinema i la tele: a un i altre mitjà es tracta de buscar la veritat a l’hora d’explicar una història. L’única diferència és la manera de veure el resultat: a una sala de cinema o a una pantalla a casa.

Des de la teva mirada profunda i reflexiva, des d’aquests ulls que donen tant de joc a una pantalla, com veus el futur d’aquesta societat?

Estem passant uns moments molt durs, però jo soc optimista. Se’m trenca el cor cada vegada que veig els meus fills amb màscares al carrer o anant cap a l’escola. Serà complicat recuperar certs drets, llibertats i privilegis que teníem abans de la pandèmia, però ho aconseguirem. I això ocorrerà molt abans del que ens pensem, sobretot, si escoltem més a la natura i a aquesta terra que ens està parlant.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.