Produïda per THE MEDIAPRO STUDIO, Gravier Productions i Wildside, “Rifkin’s Festival” acaba d’inaugurar la 68 edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i arribarà pròximament a les pantalles espanyoles de la mà de Tripictures

“Wrap your troubles in dreams”. Embolica els teus problemes en somnis, canta la veu que dona la benvinguda a l’espectador –amb els ja icònics títols de crèdits en tipografia Windsor Light Condensed sobre fons negre– a la ració anual de Woody Allen. La frase és el millor resum que es pot fer de l’obra del novaiorquès: la vida és un absurd que acaba en un abisme, així que l’única opció és evadir-se. I dues són les principals maneres d’entrar en aquest món dels somnis: el cinema i les fantasies amoroses. “Midnight in Paris”? Una fantasia amorosa i onírica amb una dona del passat. “Blue Jasmine”? Una dona construint una realitat alternativa i mantenint que es casarà amb un amant que ja ha fugit, per no acceptar que està sola i arruïnada. “Match Point”? Un home mata l’amant que amenaça el seu estatus social (i és castigat amb el càstig de la infelicitat per triar realitat abans que passió). Així podríem anar desgranant pel·lícules.

Com encaixa la present “Rifkin’s Festival”, en aquest esquema? L’escapisme l’aporta el món del cinema. El protagonista –el Rifkin del títol, de nom Mort– és un crític en retirada, i novel·lista frustrat, que decideix acompanyar la seva esposa –una generació més jove que ell, per no perdre el costum– al festival de cinema de Sant Sebastià. Però ell ja ha deixat de sintonitzar amb el cinema contemporani, que apareix aquí encarnat en Louis Garrel, en el paper d’un jove director tan pagat de sí mateix que creu poder arreglar el conflicte entre jueus i palestins amb la seva propera obra.

Cartell de “Rifkin’s Festival” dissenyat per Jordi Labanda

Per acabar de fer la situació amargant, Mort Rifkin veu que la seva dona –molt sòlida, com sempre, Gina Gershon– se sent atreta pel cineasta novell, la qual cosa amenaça d’assestar el cop mortal a una relació ja agònica. El descens del crític als inferns del fracàs vital està salpebrat per una sèrie de somnis que reprodueixen escenes famoses de clàssics, però adaptades a la situació vital de l’infeliç Rifkin. Hi desfilen pel·lícules de Bergman, Fellini, Buñuel i altres mestres del cel·luloide, en un nou cant d’amor al mitjà com els que trobem a tantes obres d’Allen, des de “Misteriós assassinat a Manhattan” a “La Rosa Porpra del Caire”, per dir dos dels exemples més evidents.

I, per acabar de complir el seu propi canon, no hi falta la fantasia amorosa. En aquest cas, una doctora –Elena Anaya– de qui Rifkin se n’enamora tot i ser plenament conscient que les opcions de convertir les seves visites a la consulta en un romanç són més que migrades. Per cert, el personatge de la doctora està casada amb un pintor alcohòlic i (auto)destructiu, interpretat per un Sergi López desfermat, que a estones sembla una picada d’ull paròdica d’Allen al personatge de Banderas a “Vicky Cristina Barcelona”.

“Rifkin’s Festival”

Tots aquests elements s’executen amb la (divina) ciutat de Sant Sebastià de fons, la qual cosa s’ha convertit també en un altre element distintiu dels últims Allen, després d’haver recalat a Barcelona, París, Londres o Roma. I, de nou, el director ha comptat amb Vittorio Storaro com a director de fotografia i el seu impuls marca molt la pel·lícula. El rei dels ambres i daurats torna a saturar el color fins al límit, de manera que el film acaba adquirint un vernís de fantasia i idealització. De conte lleuger d’amor d’estiu (o de tardor, més exactament). Aquesta deriva cap al groc encara es fa més evident per contrast amb el rigorós blanc i negre amb què s’han filmat les recreacions fílmiques.

Wallace Shawn és una de les fortaleses de la pel·lícula. Habitual de les pel·lícules de Woody Allen ja havia aparegut ja a “Manhattan”, “Dies de ràdio”, “Ombres i boira”, “La maledicció de l’escorpí de Jade” o “Melinda i Melinda”, però aquesta és la primera vegada que encarna el paper que el públic identifica indefectiblement amb l’hipocondríac cineasta. Tot i que el guió està amanit amb els típics acudits d’Allen, el to és en genera pessimista, i Shawn sap encarnar bé el moment en què un assumeix que la decadència ha començat. Que els projectes s’han transformat ja en renúncies i que el món –aquí en forma de director insolent– va fent-li saber que ja no compta amb ell. Així que, si al film anterior, teníem l’adorat Chalamet invocant la màgia de Central Park per viure en un estat permanent d’enamorament, ara Allen ens enfronta a un ancià prenent consciència no de la fi d’un amor concret, sinó de la fi de l’amor.

“Rifkin’s Festival”

“Rifkin’s Festival” no té la perfecció que Woody Allen és capaç encara de donar de tant en tant, per a desesperació dels qui gaudeixen donant-lo cíclicament per acabat. Però està clarament per sobre de la mitjana si ens centrem en la seva filmografia de les dues últimes dècades. Difícilment enganxarà nous adeptes al seu cinema, però tampoc farà desistir els qui encara considerem que una de les coses bones de la tardor és l’arribada d’un nou ram de problemes embolicats en somnis per les mans destres de Woody Allen.

Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.