Vivim temps difícils i el món de les sèries no queda exempt dels estralls que està provocant el coronavirus. Són nombrosos els rodatges i projectes que han quedat aturats en els últims mesos i hem començat el que segurament és un dels cursos televisius més imprevisibles dels últims anys. Per als professionals i també per als espectadors. Però provarem de mirar-nos aquesta situació en positiu. També hi ha creadors que han sabut trobar la manera de superar les dificultats. De fet, les restriccions, del tipus que siguin, són sovint un repte per a les ments més creatives. De fet, fins i tot és possible que d’aquests temps complexos surtin meravelles televisives. Així, als caps pensants de la BBC se’ls va ocórrer, i van encertar de ple, que era el moment idoni per recuperar “Talking Heads”.

“Talking Heads”

Estrenada originalment el 1988, “Talking Heads” va ser una antologia de monòlegs escrits pel dramaturg i guionista Alan Bennett que va comptar amb el talent de noms com Maggie Smith o Julie Walters. La sèrie va tenir una segona temporada el 1998, però allà va quedar el seu recorregut. A principis de mil·lenni la BBC va començar a prendre com a referència la revolució de la ficció televisiva que en aquell moment s’estava produint als Estats Units, i projectes com “Talking Heads”, arrelats en una tradició teatral, no semblaven tenir lloc en aquest nou escenari, que precisament portava les sèries de televisió a un terreny més cinematogràfic.

No obstant això, observin la ironia, l’any 2020, i amb les sèries de televisió sent un espectacle més pròxim al cinema que mai, aquestes arrels teatrals fan de “Talking Heads” la sèrie perfecta per als temps que corren. La seva posada en escena mínima permet que cada actor i l’equip tècnic pugui treballar seguint les normatives de seguretat sense córrer perill. Així que la televisió pública britànica va decidir recuperar aquest clàssic. En comptes de fer una tercera temporada, una cosa impossible d’aconseguir en poc temps, s’ha fet una nova versió dels monòlegs anteriors, protagonitzats per un repartiment de noms molt coneguts pel públic actual, com Jodie Comer (“Killing Eve”), Martin Freeman (“Sherlock”) o Sarah Lancashire (“Happy Valley”). Per la seva part, Alan Bennett ha aportat dos monòlegs nous que donen a aquest “Talking Heads” ressuscitat un al·licient per als espectadors que ja van veure l’antologia dècades enrere.

“Talking Heads”

El resultat és fantàstic perquè la fórmula, que ja va tenir grans resultats llavors, consistent en un text molt ben escrit en mans d’un bon actor, continua funcionant avui. Demostra que els recursos són relativament importants si hi ha talent. La direcció, amb més moviments de càmera, ha reduït la sensació teatral que produïa la sèrie original, i l’efecte dels personatges mirant a càmera i convertint a l’espectador en còmplice de la seva història, continua funcionant perfectament. És cert que alguns textos es podrien haver actualitzat. És el cas del personatge d’Imelda Staunton, una dona que està obsessionada amb enviar cartes queixant-se de diversos assumptes. Potser actualment, més que cartes escriuria tuits. Però el fons de les històries continua sent vigent, els girs dels textos, que sempre juguen amb les expectatives de l’espectador, continuen sent efectius. I el plaer de gaudir, des del sofà de casa, de les interpretacions d’aquests actors com si tinguessis seient a primera fila d’un teatre, subjugat pel talent que brilla, nu, en aquesta proposta de mínims, és meravellós. Per un moment, fins i tot és possible oblidar el maleït coronavirus.

“Talking Heads” es pot veure a Movistar.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.