La segona temporada de la sèrie d’Amazon apuja el to i consolida Homelander com un dels grans personatges de la televisió moderna

“The Boys”, una de les produccions més ambicioses d’Amazon, va ser una de les millors estrenes de l’any passat per molts motius. El primer, perquè en aquests temps de regressió era molt agraït trobar-se amb un producte que feia bandera de la incorrecció política. Aquesta és una sèrie irreverent i desllenguada que no es disculpa per ser-ho, plena de dards enverinats contra els messianismes i l’entronització de símbols sense qüestionar-te’ls, contra  la tendència col·lectiva a aferrar-se als bàlsams sense preguntar-nos si tenen contrapartides. Després hi ha la seva salvatge subversió del relat de superherois, presentant-los com éssers de doble moral que diuen salvar-nos públicament però són repugnants en l’esfera privada, en una metàfora del poder (i de la nostra permissivitat amb ell) que va molt més enllà de la moda dels uniformes. També hi ha una sagnant crítica de la indústria que esprem aquests personatges i els buida de significat, tornant-nos feligresos d’interessos purament comercials. I no podem oblidar la seva violència hiperbòlica i l’àcida mirada als mitjans de comunicació. En definitiva, “The Boys” ha sabut convertir-se en la perfecta sàtira de l’Amèrica de Trump, i al mateix temps en una apel·lació a l’esperit crític de la cultura popular.  

“The Boys”

Estem acostumats a que ens venguin que una segona temporada (com les seqüeles cinematogràfiques) ens oferirà més i millor. Però és que efectivament aquest és un dels estranys casos en què una segona temporada ens dóna més i millor. La nova entrega de “The Boys” persisteix en l’arc narratiu iniciat a la primera (això és, la croada gairebé suïcida d’un grup d’humans marginals per demostrar al món que els superherois són un frau) sense moure’s ni un mil·límetre del seu registre formal, preservant la coherència del to i fins i tot aportant nous fronts que afegeixen interès al conjunt de la sèrie. Un bon exemple és el personatge de Stormfront i el discurs, ja apuntat a la primera temporada, sobre el paper que es pretén atorgar a la dona a la societat de l’espectacle: la seva denúncia de la toxicitat masculina, la fiscalització, la cosificació i el maltractament psicològic és una de les més contundents que s’han mostrat en una sèrie actual. Continua, també, aportant un bon grapat de detalls perversos (tot el que té a veure amb la família de Butcher), gags impagables (The Deep, de nou una font inesgotable de situacions hilarants) i la sensació que qualsevol cosa és possible. Però el que acaba justificant la sola existència de la sèrie és Homelander: aquest memorable personatge, síntesi del relat i la seva mala llet, fa que desitgis en tot moment que torni a aparèixer. T’espanta (molt), et desarma i et diverteix en idèntica proporció. I és mèrit tant dels guionistes, que són perfectament conscients del seu potencial, com de l’actor que l’interpreta, Antony Starr.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.