Estrella internacional des de fa molts anys, Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) no ha deixar mai de treballar al cinema espanyol. Actor preferit de directors com Manuel Poirier, Miguel Albaladejo, Isaki Lacuesta o Marc Recha, també ha estat a les ordres de Terry Gilliam, Stephen Frears o Guillermo del Toro. Acaba d’estrenar “La boda de Rosa”, la nova pel·lícula d’Icíar Bollaín, on interpreta el germà de Candela Peña i Nathalie Poza. A més, ha rodat “Rifkin’s Festival”, el últim film de Woody Allen, produït per THE MEDIAPRO STUDIO, Gravier Productions i Wildside, que inaugurarà el Festival de Sant Sebastià el 18 de setembre. Parlem de tot, i de premis, comèdies, el confinament i l’edat.

“La boda de Rosa” és la història de una dóna que vol casar-se amb ella mateixa i ho anuncia a la seva família. Rosa vol continuar preocupant-se per els altres, però també començar a pensar en la seva pròpia felicitat. És aquest missatge el que et va enganxar al guió d’Icíar Bollaín?

Sí, aquest fet que Rosa (Candela Peña) s’atreveixi a replantejar-se la seva situació personal. Enlloc està escrit que el teu rol a la societat hagi de ser secundari i que hagis de servir sempre als altres i estar pendent de la seva felicitat. Icíar aconsegueix parlar-nos de tot això des de la comèdia, des d’un to lleuger que connecta de seguida amb el públic.

“La boda de Rosa”

El segell de Bollaín (“Te doy mis ojos”, “El olivo”) està molt present al llarg de tota la peripècia vital de Rosa i dels que l’envolten, como el teu personatge, el seu germà Armando.

Icíar és una cineasta amb un segell únic. I, com deia abans, és una dona valenta que s’atreveix a explicar-nos el que ens explica des d’un gènere nou per a ella, la comèdia. Però sense ser intranscendent ni banal. La seva és una veu que interactua amb els espectadors.

Com s’acostuma a dir ara, al film també es tracta el tema de la “gestió de les emocions”. Sense anar més lluny, les emocions de l’Armando, que està en procés de separació, i que sempre està preocupat per la comunicació amb els seus fills i per la seva feina.

En teoria, en la nostra societat, a l’home li toca el paper de solucionar tots els problemes. Ha de ser eficaç i solvent, sí o sí. I on estan les seves emocions? Per què, en aquesta societat tan masclista, les emociones les associem a les dones, a unes dones que, a més, considerem, més febles que nosaltres?

Tot just abans de “La boda de Rosa”, ja havies encarnat pares preocupats pels seus fills a “El viatge de Marta (Staff Only)”, de Neus Ballús, i a “L’innocència”, de Lucía Alemany. T’ha vist reflectit en aquestes tres pares?

Per exemple, Armando és diferent a mi, però, al mateix temps, té coses en comú amb mi. Els dos ens hem d’hagut d’enfrontar a l’educació dels nostres fills, una tasca que arriba a les nostres vides sense llibre d’instruccions.

“El viatge de Marta (Staff Only)”

Tu ets un actor més de comèdia que de drama? Malgrat que, al llarg de la teva carrera, han abundat més els personatges dramàtics. Consideres que saber fer riure és un do, un supera poder?

Tinc un amic que recorda que, fins i tot abans de dedicar-me a la interpretació, jo ja el feia riure. És veritat que el sentit de l’humor és un do, fins i tot pot ser un súper poder. M’agrada la definició!

Acabes de rodar “Rifkin’s Festival” a les ordres de Woody Allen. Com ha estat l’experiència?

Aquesta és una pel·lícula on tinc poques escenes, i només arribar al rodatge, ja em van avisar de tot el protocol: que no podia parlar amb Woody Allen directament i aquesta mena de coses. Però, és clar, jo em vaig encarregar de trencar el protocol. Que sóc de Vilanova i la Geltrú! Que es noti! Woody, que ja està molt gran, s’asseia al seu racó, molt quiet i concentrat, però, quan cridaven “acció!” s’aixecava i es convertia en una altra persona. Té un gran sentit del ritme i la comèdia i, malgrat no entendre l’espanyol, ens deia que continuéssim rodant, que no ens aturéssim, que no féssim pauses. Com se li il·luminaven els ulls en veure’ns! Reia, es petava de riure. En acabar totes les meves escenes, i malgrat aquesta fama de distant que m’havien explicat, es va acostar a mi per felicitar-me per la meva feina. El gran capital de Woody Allen és el seu talent per fer-te riure fins i tot quan tracta temes seriosos com ara el suïcidi i l’amor. És un especialista en treure-li ferro a tot tipus de temes.

Ets conscient que ets un dels protagonistes d’una de les pel·lícules europees més especials i estimades per la crítica i el públic dels últims anys? Em refereixo a “Lazzaro feliz” (2018), d’Alice Rochrwacher.

Sí, és una pel·lícula que ens arriba al més profund dels nostres sentiments.

“Lazzaro feliz”

Parlem del confinament. Bé, malament, regular?

La meva intuïció em va dir de seguida que, si no podíem sortir de cas, el millor era no sortir. I saps que vaig fer, entre d’altres coses? Mirar més pel·lícules que mai a casa! Dos, tres o quatre al dia. Això va salvar el meu confinament. Una vegada més, la vida em somreia. Una de les que més em va agradar va ser “Retrato de una mujer en llamas” (2019), de Céline Sciamma. És brutal.

Eternament nominat als Goya i als Gaudí, però mai premiat, ¿penses que els guanyaràs, finalment, amb “La boda de Rosa”? Tens el Premi César francès per “Harry, un amigo que os quiere” (Dominik Moll, 2000), entre d’altres guardons, però aquí no has tingut sort.

Sí, sí, sóc l’etern nominat. No sé, quan em toqui, em tocarà. Sé que, quan ho dic, la gent no s’ho creu, però a mi els premis m’importen un rave. Els que realment em preocupen són tots aquests còmics i còmiques que estan patint perquè no troben feina. Això sí que és greu.

El pròxim 22 de desembre fas 55 any. Com et trobes? Millor que als 20 o als 30 anys?

Jo estic millor que mai! Menys pel que fa al terreny físic, és clar. Et fas gran, la salut ja no és la mateixa de quan eres jove, he tingut alguna lesió en el passat… Però, ja veus: tinc gent al meu costat que m’estima, tinc una feina bestial i més ofertes professionals de les que puc assumir.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.