Un fenomen molt interessant que s’està produint al món de les sèries dels Estats Units els últims anys és la visibilització de realitats culturals que, tradicionalment, havien estat molt poc representades a la televisió i que ara tenen sèries pròpies on poder exposar la seva mirada i compartir-se amb l’audiència. Solen ser sèries còmiques amb una família al centre que funciona com una versió pròpia de la típica sèrie familiar que hem vist centenars de cops. L’”experiència americana” no és la mateixa per a tothom, i així ho reflecteixen sèries com “Black-ish” o “Atlanta” (que aporten una mirada afroamericana), “Fresh Off the Boat” (una mirada asiàtic-americana) o “Master of None” (la mirada indoamericana), totes estrenades coincidint amb l’ascens polític de Donald Trump. La relació entre ambdues coses està lluny de ser una casualitat, per descomptat. L’última a arribar és “Ramy”, que fa un pas més valent que les anteriors i proposa als espectadors adoptar la mirada musulmana.

“Ramy”

És valent perquè, si hi ha una realitat que ha estat simplificada i estereotipada fins a la sacietat a la televisió dels Estats Units, ha estat la del creient musulmà. La seva presència a les sèries ha augmentat molt els últims anys, però majoritàriament s’ha tractat de personatges terroristes (un perfil sobrerepresentat) i, normalment, secundaris i que ocupen el lloc dels dolents a la majoria de les sèries. Per tant, el que fa el còmic Ramy Youssef a “Ramy” és desmuntar parcialment aquesta visió del món musulmà tenint com a protagonistes altres perfils. El gran encert és que aquest no és l’objectiu de la seva sèrie, sinó una conseqüència del que realment busca, que és explicar bones històries sobre una família musulmana d’origen egipci i reflectir les contradiccions que viuen com a nord-americans. “Ramy” gira essencialment entorn del seu protagonista, un millennial característic de la seva generació, per navegar en un món ple de situacions que la seva religió considera haram. Com pot fer compatibles ambdues coses? Accepta unes normes i altres no, a conveniència? És una tensió semblant a la que vam veure a la sèrie noruega “Skam”, en què el personatge de la Sana sentia que formava part de dos móns que eren compatible entre ells. En Ramy n’ha d’escollir un?

“Ramy”

Aquesta contradicció alimenta el personatge i el porta a prendre decisions que tenen efectes còmics. El sentit de l’humor de “Ramy” inclou situacions surrealistes que podríem trobar a sèries com “Louie” (ambdues tenen en comú una conversa amb Bin Laden) i també l’humor propi de la sitcom familiar. La sèrie explora temes com el pes de la tradició, la necessitat de ser fidel a les teves pròpies arrels, la cerca d’un camí propi o la relació entre pares i fills, alhora que ens fa somriure i, a vegades, plorar. Un dels seus punts forts és que procura que tots els seus personatges siguin complexos, i dedica episodis sencers als secundaris. Alguna de les millors entregues de la primera temporada les van protagonitzar la mare d’en Ramy i la seva germana. A la segona temporada, que incorpora Mahershala Ali com a guia espiritual del protagonista, la sèrie ha ofert episodis magnífics centrats en el pare i el seu oncle. Aquestes entregues contribueixen a completar el retrat sobre l’experiència de ser musulmà als Estats Units que busca la sèrie. No només és un retrat necessari, com ja hem mencionat, també és divertit, tendre, emocional i honest. A poques sèries recents se’ls pot aplicar aquests adjectius. “Ramy” es pot veure a la plataforma Starzplay.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.