El tòpic diu que l’estiu és, per a les cadenes televisives, una barreja de laboratori (on provar formats arriscats) i abocador (on enterrar pilots fallits i altres excrescències del sistema). Però hi ha unes quantes honroses excepcions a la norma: sèries que van desafiar el seu destí d’obra efímera, programada només com a recurs per arribar al setembre. I, a més, les plataformes en streaming van descobrir que una bona estratègia era aprofitar la menor competència durant l’interregne estival per llançar alguns dels seus productes més ambiciosos. En tot cas, el que segueix és una llista de sèries estrenades fora de temporada que no tenien pretensió de passar a la posteritat… però ho van fer.

Doctor en Alaska
Definir la màgia de “Doctor en Alaska” és difícil: els seus personatges són excèntrics, però l’humor és contingut, hi ha tendresa però també crítica, i hi ha romanç sense romanços. Quan la CBS va estrenar els vuit primers episodis al juliol del 1990, segur que no s’esperava acabar rodant-ne 110 al llarg de 5 anys. La segona temporada, de fet, ja es va oferir dins del curs, al costat de sèries molt més convencionals. Però els habitants de la fictícia Cicely ja s’havien guanyat el cor de l’espectador.

Seinfeld
Només cinc episodis, són els que tenia la primera temporada de “Seinfeld”, estrenada al juliol del 1989, a la NBC. La segona ja en va tenir dotze i les set restants van superar la vintena de capítols. No està gens malament per a una sèrie també inclassificable i que s’enorgullia de no anar de res en particular. En el seu punt més àlgid, aconseguia que cada setmana més de 35 milions d’americans es connectessin a les digressions incongruents d’en Jerry, l’Elaine, en Cosmo i en George.

Seinfeld

Melrose Place
La primera temporada de “Melrose Place”, estrenada el juliol del 1992, va ser massacrada pels crítics. Les històries autoconclusives de cada episodi, centrades en els veïns d’un bloc d’apartaments en un barri de West Hollywood de Los Angeles no acabaven de funcionar. Però els personatges sí. De manera que, de cara a la segona temporada, els creadors van fer-la evolucionar fins convertir-la en un culebrot canònic, amb trames que s’allargassaven durant setmanes, i situacions truculentes, com correspon al gènere. La resta és història de la televisió… i alguns spin-offs.

Oz
La HBO ja va provar de fer jugar l’estiu al seu favor amb “Dream On”, la primera sèrie pròpia que va produir, avui oblidada. No va ser fins l’any 1997, amb “Oz”, que l’estratègia li va funcionar. Aquella sèrie sobre una unitat carcerària experimental era diferent a tot el que s’havia vist abans i la marca –aleshores un canal Premium de cable exclusivament– va començar a cimentar la seva fama de transgressora i adulta. Sèries com “The Wire” o “Six feet under” seguirien la mateixa estratègia i acabarien convertint-se en emblema de la HBO.

Mad Men
També l’AMC va esperar a la solitud d’un juliol per estrenar una sèrie lenta, d’època, que s’entretenia en els detalls i no presentava cap actor especialment conegut. Però aquesta producció suïcida era “MadMen”, al darrere hi havia el geni obsessiu de Matthew Weiner i el públic va quedar captivat per la recreació estilosa dels anys 50 que s’hi feia, pel comentari social que incloïa, per com transmetia la vibració d’una agència de publicitat en el moment daurat dels mitjans… i per l’ultramagnètic Jon Hamm, és clar, sense desmerèixer tot un estol de secundaris memorables.

Mad Men

Louie
Una de les millors comèdies dels últims temps va començar per la porta petita… i va marxar per un finestró encara més minúscul. Louis C.K. estrenava “Louie” al canal FX i sorprenia amb aquesta autoficció destructiva que mirava de cara temes com la solitud, la depressió o el fracàs, al mateix temps que omplia aquesta neurosi de situacions delirats. En cinc temporades, es va convertir en el més celebrat deixeble de Woody Allen, fins que un escàndol sexual –masturbar-se davant de dones que no havien mostrat consentiment– va enviar aquest títol a uns llimbs dels quals cap plataforma ha gosat retirar.

Stranger Things
Haurà estat una de les sèries reclam de Netflix, i una de les que més marxandatge ha generat. Però “Stranger Things” va començar com un entreteniment d’estiu que pouava en el revival vuitanter que ha dut també sèries com“The Americans”, “Deutchsland 83” o “Halt & Catch Fire”. Es tractava de posar al dia els Goonies: una colla de nens inadaptats, un misteri ple d’amenaces adultes i una visió nostàlgica de les aventures estivals. La sèrie aconseguia transportar l’espectador unes dècades enrere i forma part ja de la cultura popular.

Euphoria
Aquesta sèrie arribava amb un reclam inequívoc per al públic adolescent: suposava el primer paper plenament adult –i controvertit– per a l’estrella Disney Zendaya. Però el poder visual d’aquesta creació de Sam Levinson, el retrat sense tabús dels problemes més crus de la generació Z i una actriu en estat de gràcia perfectament acompanyada pels secundaris va fer que la sèrie captivés a molt més públic i es convertís en una de les cites obligades del credo serièfil del 2019. Se’n prepara, per cert, segona temporada.

The Boys
Una altra sorpresa de l’estiu del 2019 que va fer el salt intergeneracional va ser aquesta sèrie de superherois, creada a partir del còmic homònim de Garth Ennis i Darick Robertson. Tot i que Amazon no dona dades d’audiències de les seves sèries, una de les executives de la plataforma va admetre que havia sobrepassat totes les expectatives i que s’havia convertit en una de les sèries pròpies de més èxit. Un estudi posterior de Nielsen certificaria que 8 milions de persones van veure aquesta ficció sobre un grup de persones que forma una patrulla per lluitar contra els superherois que s’han acabat corrompent per culpa del seu poder.

The Boys

Avatar: The Last Airbender
A vegades, l’estiu és també un trampolí inesperat per sèries velles. “Avatar: The Last Airbender” es va estrenar al canal Nickleodeon a finals de la segona presidència de George W. Bush. Però no va ser fins que va arribar a Netflix, el passat maig, que aquesta sèrie animada –sobre un nou que es proposa tornar l’equilibri a un món esquerdat per la guerra– es va convertir en un fenomen als Estats Units. El primer símptoma el va donar ja la primera setmana, quan es va convertir en la més popular del rànquing, segons Netflix. I s’hi va estar tot un mes, una fita que fins i tot sèrie pensades per marcar tota la temporada no aconsegueixen sovint.

Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.