Si creieu que aquestes vacances seran estranyes, mireu les pel·lícules de terror ambientades a l’estiu i us semblarà que sou al paradís

L’estiu és l’estació predominant al cinema de terror i no és estrany. Si del que es tracta és de mostrar la violenta alteració de la mal anomenada normalitat, res millor que fer-ho durant l’època de l’any en què teòricament som més feliços i abaixem més la guàrdia. Si parlem de vacances infernals, hem de parlar de la pel·lícula que més ha fet per trastornar-nos-les: “Tiburón”. L’obra mestra de Steven Spielberg és la principal responsable que encara entrem a l’aigua pensant en la possibilitat que se’ns cruspeixin i que posem música de John Williams a qualsevol anomalia que percebem a la platja. Si ens volem recrear amb les amenaces marines poden recórrer a les dues “Piranya”. A la de Joe Dante, perquè és tota una demostració de suspens fet amb quatre dòlars, i la d’Alexandre Aja perquè és una de les carnisseries més desacomplexades de la història del gènere.

Viernes 13

El terror estiuenc no només viu de monstres de la naturalesa. El conegut com a “slasher” també s’ha entossudit des de fa anys a demostrar-nos que la calor pot portar el pitjor dels nostres malsons. La pel·lícula fundacional és “Viernes 13”, on tant Pamela Vorhees com el seu fill Jason no deixen de fer justícia el que sempre hi ha hagut de terrorífic en els campaments d’estiu. En aquest mateix escenari és imprescindible reivindicar “Campamento sangriento”, que es pot vantar de tenir el final (inesperat) més passat de revolucions dels anys 80. També tocaria donar el lloc que es mereix a “Se lo que hicisteis el último verano”, aquella divertida “explotation” de l’èxit de “Scream” on un pescador passa comptes amb uns adolescents particularment irritants. Per cert, parlant de “slashers” sobre les contraindicacions de les vacances, dos de recomanables són “Escapada perfecta” de David Twohy i amb un “twist” impagable a mitja pel·lícula, i “Turistas”, sobre els perills de fer-se el cosmopolita durant unes vacances al paradís.

¿Quién puede matar a un niño?

Si del que es tracta és de patir de debò, el gènere també ens regala experiències tan immersives que no te les treus de sobre durant la resta de l’any. Resulta imprescindible, en aquest sentit, “La matanza de Texas” (i també el seu magnífic “remake”, que s’ha de destacar més), una simfonia de sang, i suor a cop de serra mecànica; “Eden Lake”, on Michael Fassbender i Kelly Reilly descobreixen que millor no passar-se de llest amb els nadius dels llocs que visitem; “Km. 666”, la típica excussió de cap de setmana que acaba amb un enfrontament a mort amb una família caníbal; o “Cabin Fever”, que parla de les conseqüències de contagiar-se (us sona?) quan no es té la vacuna a mà. I per acabar, una altra obra mestra: “¿Quién puede matar a un niño?”, on Chicho Ibáñez Serrador fa un sentit homenatge a tots aquells que es lamenten de les complicacions de passar unes vacances amb criatures. Que aquest és un estiu estrany? Mireu aquestes pel·lícules i potser us semblarà que no n’hi ha per tant.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.