Crònica de la 64ª edició dels Premis RNE Sant Jordi de Cinematografia, per Conxita Casanovas
Una rosa és una rosa, com cantava Mecano, i un Sant Jordi és un Sant Jordi. Havíem concedit aquests premis que vam supermimar al gener, com sempre, i s’havien d’entregar. Però com fer-ho? La pandèmia ens havia frenat en sec, com a mig món, i ara, vist amb perspectiva, crec que es va optar per la decisió més encertada, tenint en compte que no ens podíem abraçar ni apropar-nos.
En un “vist i no vist”, es va muntar, a un meravellós plató de Sant Cugat, un programa de televisió, una entrega telemàtica que requeria la col·laboració dels premiats. Us podeu imaginar el disgust que es va haver de superar per no poder fer una gala com cada any, a CaixaForum, tal com teníem previst, i amb la presència dels guardonats, però gràcies a la professionalitat i a la bona feina de l’equip de RTVE designat per l’esdeveniment, de la realitzadora Nuria Barrientos a la presentadora Montse Soto, vam aconseguir saltar-nos la fredor d’un producte enllaunat i vam assolir una entrega tan atípica com emotiva que quedarà per a la història d’un any 2020 del qual parlarem als nostres descendents, un 22 de juliol, apropant-nos un cop més amistosament als llibreters que també van desplaçar a l’estiu les seves habituals i primaverals dates del mes d’abril.
Antonio Banderas era el personatge clau aquest any 2020, i no va fallar. Des del seu teatre del Soho, el malagueny va agrair el Sant Jordi al millor actor, que no tenia a la seva prestatgeria. I el seu còmplice, Pedro Almodóvar, just abans de rodar amb Tilda Swinton, va donar les gràcies, posant-se la mà al cor, als oients de Ràdio 4 que van atorgar la Rosa de Sant Jordi a la pel·lícula amb la qual van arribar als Oscars, “Dolor y gloria”. Óliver Laxe, des de la seva galàxia camperola particular i travessat per un raig de sol, ens va enviar una abraçada quan va agrair el Sant Jordi a la millor pel·lícula espanyola per “O que arde”, amb el segell que caracteritza aquests llegendaris guardons creats per Esteve Bassols i Jordi Torras el 1957, un llegat que roman inalterable. Precisament, Ángela Molina, premi a una trajectòria tocada per la mà de Buñuel, des d’Eivissa i a l’ombra d’un arbre, recordava, amb el seu encant, que el Sant era Sant i ella no, però que tenia la mateixa edat. 64 anys de traçar una interessant història del cinema per ordre dels crítics de Barcelona que se segueixen reunint disciplinadament un cop l’any. Un d’ells, Argimiro Lozano, va merèixer el Premi Sant Jordi de la Indústria per incentivar el consum de cinema durant tants anys en què no ha deixat de crear i imaginar sense buscar mai protagonisme. Un plaer sentir-lo recordar que quan de molt jove li preguntaven: “I tu què vols fer a la ràdio?”, invariablement, responia: “Treballar a Radio Nacional”.
Aquest any que els desapareguts eren tan il·lustres com Morricone o Kirk Douglas, hem honrat, a més, la memòria d’una actriu molt catalana i que un bon dia va decidir prescindir de l’actuació per ser la dona de Paco Rabal fins que, quan va morir, va reprendre aquesta carrera interrompuda i ens va regalar papers entranyables com el de “Las huellas borradas”. La vam recordar amb la seva filla, Teresa Rabal.
Enguany, a més, estem orgullosos d’empentar les carreres d’Aritz Moreno, el director de “Ventajas de viajar en tren”, millor òpera prima, i de la deliciosa Marta Nieto, protagonista de “Madre”, de Sorogoyen, millor actriu en pel·lícula espanyola. En pel·lícula estrangera es va imposar la ja inabastable Margot Robbie, la Sharon Tate de Tarantino, i John C. Reilly va ser el millor actor internacional per “Los hermanos Sisters” i “Stan and Ollie”, que això sí que és atrevir-se amb un personatge difícil. Un dels millors agraïments, sintètic i directe, que va arribar de França, va ser el de Noémie Merlant, la pintora de “Retrato de una mujer en llamas”, millor pel·lícula estrangera.
Us asseguro que això d’aquest any ha estat tan heroic com una “Missió impossible” de les que domina Tom Cruise, amb final feliç, perquè Sant Jordi sempre mata el drac. Ara toca brindar pel futur i apuntar cap a l’edició número 65 del 2021, en què, amb sort, recuperarem l’únic que ens ha faltat, el que més volem, l’aplaudiment del públic.
