Aquesta és la història sobre un atemptat que no està centrada en els esforços dels protagonistes d’intentar parar els plans dels terroristes. De fet, ni tan sols està massa interessada en la identitat dels atacants. Aquesta és la història sobre allò que un atemptat pot explicar sobre nosaltres, sobre els que no empunyem les armes, sobre com està construïda la societat que els terroristes volen dividir a través del terror. Per aquest motiu, que hi haurà un atemptat s’explica des del principi a la minisèrie danesa “Quan la pols es fa cendra”, acabada d’estrenar a Filmin, i una de les millors ficcions televisives que pots veure enguany per l’enorme qualitat en tots els seus aspectes, però sobre tot en un guió que és un trencaclosques calculat al mil·límetre. Des del principi s’avança a l’espectador allò que succeirà: uns encaputxats que entren en un restaurant a Copenhaguen i disparen indiscriminadament contra tots els que són allà dins. La minisèrie està estructurada de forma molt intel·ligent en dues parts: la meitat es produeix abans de l’atemptat i l’altra meitat es produeix després de l’atemptat.

“Quan la pols es fa cendra”

Aquesta decisió crea dues parts diferenciades molt útils per al propòsit de les dues creadores d’aquesta minisèrie, les guionistes Ida Maria Rydén i Dorte Warnøe Høgh, que volen parlar de la necessitat de reconciliar-se els uns amb els altres, de saber conviure, de donar-se suport mutu, d’estar a l’alçada de la responsabilitat que implica una existència col·lectiva. Per fer-ho, han de posar primer el context i ho fan a través de les històries de diversos personatges amb vides connectades, encara que recorrin camins molt diferents les unes de les altres, en formar part de la mateixa societat. Es creuen de manera constant i, a vegades, les decisions d’uns incideixen en l’existència dels altres. Es tracta de personatges de perfils molt diferents que serveixen per explorar quins són els elements que ens separen com a societat. Així, el racisme i les diferències socioeconòmiques són dos temes centrals que tenen un pes important per a molts d’aquests personatges. Durant la primera part de la minisèrie els veurem bregar amb aquestes qüestions i intentar superar els seus respectius problemes sent aliens a la fragilitat de la seva pròpia existència, que està a dos passos de ser trencada per dos desconeguts. La minisèrie ens ho recorda a través de fragments que assalten abruptament l’espectador i tallen l’acció perquè vegem detalls de l’atemptat relacionats amb cadascun dels personatges.

“Quan la pols es fa cendra”

Per quan arribem a l’atemptat, els personatges ja formen part de nosaltres. Som partícips dels seus somnis, inquietuds, misèries, tristeses, angoixes. La segona part de la minisèrie explora com afecta a cada personatge el succeït, però sobretot el que fa és associar les diferències que hem vist en episodis anteriors com un factor clau per explicar la violència. No es resumeix de millor manera que amb el discurs que dona el personatge de la Ministra de Justícia, que assumeix que la societat està massa dividida i que les mirades que miren al veí com a un estrany estan massa esteses com per a no crear ciutadans de primera i de segona en un país que vol pensar en si mateix com civilitzat, progressista i modern. Mentre els diversos personatges intenten assumir allò que han viscut, la minisèrie apunta de manera clara a la reconciliació com una necessitat per poder aconseguir un món millor on conviure. Humanista, sensible en el punt just i crua quan ha de ser-ho, “Quan la pols es fa cendra” és una de les millors sèries que un servidor ha vist aquest any.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Món a RAC1’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.